“Cal tornar a fer menys fotos però pensades, i no seran oblidades”

Sovint, la gent no s’imagina els tresors que tenen a casa. Es guarden fotografies molt antigues, dels besavis i els avis. A les famílies sempre hi ha una persona que recopila aquest material i justament és aquesta persona, que acostuma a ser més sensible, la que ve als tallers. És l’arxiver domèstic, i normalment ja li surt de natural fer aquesta tasca, encara que sovint no n’és conscient.

Les fotografies tenen una especificitat quant a material, així que no hi ha una norma per a totes. Pel que fa als àlbums, i per esmentar-ne un de molt dolent, hi ha l’autoadhesiu: les fotografies estan enganxades a les planes i recobertes per plàstics adhesius, que les asfixien. Cal canviar-ho, però s’ha de fer amb molta cura i, sobretot, traslladar-ho amb la disposició original. En un àlbum, les fotos estan escollides tot narrant una història. Si el desmuntem, és maco tornar a repetir la seqüència. En les capses de sabates o de galetes, tan típiques, la feinada és intensa. Sovint s’hi barregen fotos en blanc i negre amb les de color, però per a la conservació és millor que estiguin separades, perquè el nivell de degradació és diferent i es poden contaminar entre elles. També és aconsellable separar-les per mides i formats. D’aquesta manera podem anar recuperant els reportatges, que molt sovint estan desordenats a les capses. A partir d’aquí, es creen diferents capses, ordenades per temes i per cronologia.

El futur de la fotografia familiar digital el veig molt fosc. Fem massa fotos i hauríem de tornar al segle XIX, quan les fotografies eren pensades. En l’actualitat, la fotografia feta d’uns plats en un restaurant sols es recorda dos dies. És millor pensar les fotografies perquè no siguin oblidades mai, més que no pas estratègies per guardar deu mil imatges. Si en fem unes 40 d’un estiu, també serà més fàcil de gestionar-les. Pel que fa als milers que ja tenim fetes, aconsello començar a esporgar-les, tot eliminant les que no aporten informació del que hem fet. I les triades, guardar-les en llocs segurs, com ara discs durs externs.

Depèn de l’eina. N’hi ha que estan molt ben pensades. Normalment, les aplicacions de telèfon mòbil no busquen tant una tècnica arxivística sinó que van dirigides a l’ús que en faràs posteriorment, i et creen galeries i àlbums. Poden facilitar-ne l’organització posterior, però després cal treballar per bastir un veritable arxiu, fent servir paràmetres com ara la temàtica, el lloc i la data.

La campanya de Kodak va servir per democratitzar la fotografia i poder arribar a tothom. I ara més encara, perquè portem a sobre la càmera al mòbil, com si fos un òrgan més del cos. Els nens petits ja en saben fer. Estem en una època d’ofec a causa de la massificació. La fotografia va néixer per ser un testimoni i s’està perdent. La gent gran encara et parla d’una sola fotografia, i pots estar parlant-ne durant una hora, explicant el ritual de fer, per exemple, un retrat d’estudi. La història que hi ha darrere una sola d’aquestes imatges és molt potent.

Són importantíssims per a la memòria col·lectiva d’una zona, que molt sovint no trobem als arxius. Per exemple, les típiques de bodes donen testimoni del ritual, l’urbanisme, els diferents oficis, la gent que relacionaven, etcètera. És la vida quotidiana, que té la mateixa importància històrica que els grans esdeveniments.

Sí. Hi ha moltes iniciatives dels arxius catalans i dels de fora, perquè a la fotografia familiar se li està donant molt valor. Es fan crides ciutadanes perquè la gent col·labori amb l’arxiu per identificar i, alhora, perquè porti el material per completar les col·leccions dels arxius. És important, sobretot, treballar en col·laboració amb els arxivers domèstics, que són els que tenen tota la informació.