Fer visibles les ferides

Al Japó pinten amb or les esquerdes de les tasses de la cerimònia del te. No només no llancen a la brossa les peces trencades, sinó que els donen més valor i tot del que tenien quan estaven intactes. A l’Àfrica profunda tenen també el costum de respectar els objectes d’ús quotidià i sagrat espatllats i, inclús, els refan i els transformen estèticament amb materials moderns heretats dels països suposadament civilitzats que els van oprimir.

L’artista francoalgerià Kader Attia (1970) va quedar bocabadat quan va descobrir una escultura ritual congolesa amb un botó europeu que tapava el forat de l’ull que havia perdut la figura. Aquesta troballa va ser l’estímul per crear Open your eyes, una projecció que denuncia la insensibilitat d’Occident amb els traumes que han provocat els seus deliris bèl·lics i colonitzadors per dominar els pobles més vulnerables. I és que en l’anomenat Primer Món regna el principi anestèsic d’“esborrar les ferides” quan aborda la seva història més dolorosa. “S’intenten fer desaparèixer per sempre”, diu l’artista.

A Open your eyes surten imatges proscrites de soldats de la Primera Guerra Mundial amb la cara desfigurada que van servir de conillets d’Índies d’una encara rudimentària indústria de la cirurgia plàstica. A Attia aquests rostres destrossats que perseguien un impossible, recuperar l’aspecte que tenien abans de la guerra, també el van inspirar per fer una instal·lació, que va titular J’accuse, amb desenes de bustos tallats en fusta. Així és com aquest artista furga en el “mite de la perfecció” que impedeix a la cultura occidental exorcitzar el supremacisme amb què s’ha passejat i es continua passejant pel planeta. Open your eyes i J’accuse són dues obres colpidores, com gairebé totes les que s’han reunit, una vintena, en l’exposició Les cicatrius ens recorden que el nostre passat és real, que presenta la Fundació Miró fins al 30 de setembre.

Signes de la Guerra Civil

Attia ha estat convidat a exposar a Barcelona després d’haver estat distingit amb el premi Joan Miró 2017, que atorguen el museu de l’artista i l’Obra Social La Caixa amb una dotació de 70.000 euros i un prestigi creixent en els fòrums de l’art internacional. Per a aquest artista, criat en els suburbis de París, la capital catalana no és cap ens estrany en la seva biografia. I és que aquí és on es va formar a principi dels noranta, a la Massana, per ser més precisos. I aquí és també on va tenir les primeres revelacions per forjar el seu projecte artístic. Ahir evocava les seves caminades, amb la càmera fotogràfica penjada al coll, per la Barcelona vella, on es va trobar amb murs plens de traces dels projectils de la Guerra Civil. “Aquestes marques encara visibles em van marcar molt”, explica.

Per això no ha hagut de forçar la gestació d’una obra de caràcter barceloní expressament per a l’exposició, Herois ferits, un film que recull el testimoni de persones i entitats afectades o compromeses amb els mals d’avui connectats per fils soterrats amb els vells patrons de comportament hegemònic europeu. La demonització del fenomen de la migració és un dels temes calents que tracta. En el procés d’investigació, Attia, que coneixia molt bé la llei d’estrangeria francesa però poc la de l’Estat espanyol, es va haver de fregar els ulls per creure’s que una de les preguntes incloses en els exàmens que han de passar els sol·licitants de la nacionalitat espanyola era aquesta: quin nom té el gos del president (avui ja expresident) Mariano Rajoy? Rico, es diu Rico.