Amb càrrega social

Desconec si la barcelonina nascuda a Salamanca “per accident” el 1973, Carme Chaparro, políticament és d’esquerres, però sospito que més que de dretes. En tot cas, és segur que escriu amb la mà esquerra, que a l’avantbraç esquerre du tatuat el nom de les seves filles (Laia, de 6 anys, i Emma, de 4) i que té una bona mà esquerra per, feminista combativa com és, donar a Tele 5, mantenint la neutralitat que la professió exigeix, notícies com el vergonyós alliberament dels cinc violadors membres de La Manada.

Potser és perquè després es desfoga amb thrillers com el que acaba de publicar, La química de l’odi (en català, amb traducció de Núria Parés, publicat per Columna, i l’original, en castellà, a Espasa), en què pot abocar determinades opinions personals sense filtres.

“La primera novel·la, No soy un monstruo [que va ser premi Primavera i aviat serà duta al cinema], la vaig escriure en només tres mesos, però aleshores treballava encara en torns de cap de setmana i tenia temps lliure. Aquesta segona m’ha costat més perquè ara entro a la tele a les 7 del matí i m’hi passo el dia... Quan les nenes fan extraescolars, com ara dos cops a la setmana xinès, escric en un bar, amb el portàtil que sempre duc a sobre”, explica l’autora.

Carme Chaparro recupera com a protagonista Ana Arén, la turmentada inspectora de policia –“catalana que viu a Madrid, com jo”– que va portar la investigació de No soy un monstruo. Després del xoc de descobrir que la seva millor amiga era la responsable de la mort i desaparició d’un nen, la policia ha superat una etapa depressiva i torna a la feina entrant en el cas de l’assassinat a la seva mansió d’una de les dones més famoses d’Espanya, habitual de les revistes i programes del cor. La cosa es complica quan cedeix el terra d’un ascensor en un gran hospital i el que sembla un accident és un altre assassinat relacionat amb el primer.

Sota un format convencional de thriller amb assassí en sèrie, a l’estil de les obres del renovador Pierre Lemaitre –un dels autors preferits de Chaparro, que és una lectora voraç–, hi ha “una crítica als robatoris de nens, al fet que no s’ha fet res per solucionar i afavorir que es retrobin els 30.000 nens robats –una bestiesa de xifra– amb les seves famílies biològiques”. “És molt fàcil criticar l’Argentina o Xile, però aquí, com a país, no s’ha fet res, no s’ha articulat una estructura d’estat que doni suport al problema. No hi ha hagut ni tan sols cap judici”, retreu Chaparro. A sobre, en els darrers mesos, la imatge de la justícia no passa el seu millor moment...

Tot i que escriu allà on pot i com pot, els girs argumentals, el ritme narratiu i la correcció estilística no se’n ressenten. A més, per deformació professional, es documenta exhaustivament. “Tret de la trama, tot el que surt al llibre és cert. Per exemple, com ens podem sentir dins d’una presó, els protocols de la policia, com treballen els perfils psicològics de depredadors sexuals i assassins... És una mania periodística. Una part de la trama té a veure amb els colors de la mort i fins i tot vaig parlar amb la cap de laboratori del Museu del Prado.”

No treballa amb un guió previ, fins al punt que admet: “En la primera sí, però en aquesta segona novel·la, quan la vaig començar, no sabia qui era el dolent. I al final em va costar decidir quin dels sospitosos seria el culpable!”, assegura riallera.

S’estima molt la seva protagonista i per això és possible que faci una tercera novel·la amb ella, però li fa por perquè, “al final, als protagonistes de sèries els passen tantes coses que deixen de ser versemblants”. Els molts fans que el duet d’èxit Chaparro/Arén han acumulat en poc temps li disculparan això i molt més.