El cadàver més famós
El bicentenari de la publicació de ‘Frankenstein’ permet de valorar la vigència temàtica i literària de l’obra precoç de Mary Shelley
Si avui dia una noia de 18 anys comenta que la mare és feminista i el pare mig anarquista ningú es posa les mans al cap. Potser són de la CUP. Si hi afegeix que tots dos progenitors són filòsofs (no que han estudiat la carrera de filosofia, sinó que exerceixen com a pensadors), poden continuar sent de la CUP. Però el cup simbòlic el rebem en posar data: 1797, que és quan Mary Shelley va néixer a Londres.
No va conèixer la seva mare (va morir deu dies després del part), però el pare li va oferir una educació inusual per a una dona de la seva època. El mèrit d’haver estat capaç, amb vint anys justos, d’escriure i enllestir (sense televisió, ni internet i havent llegit, per molt que fos, el que li va donar temps en pocs anys) un clàssic com Frankenstein o el modern Prometeu és tot seu, perquè no va ser una flor d’un dia, tot i que només es parli de Frankenstein.
Són prou conegudes les circumstàncies en què va tenir lloc la gènesi de l’obra, però en farem un resum. El maig del 1816 ella, el seu company, el poeta Percy Shelley, el també poeta i polèmic Lord Byron i el doctor John Polidori estaven de vacances al llac Léman, a Ginebra. Intel·lectuals com eren van decidir fer una competició de narracions de terror. Polidori va escriure El vampir, precursor del Dràcula de Bram Stoker. I Mary Shelley, Frankenstein, inspirada en el mite de Prometeu i en el pensament de John Milton.
Lord Byron no va escriure una obra del mateix nivell, però li anotarem com a contribució universal que feia pocs mesos havia estat pare d’Ada Lovelace, matemàtica i física (en aquella època!) que en només 36 anys de vida va tenir temps de crear les bases de la programació.
Encara és més coneguda la història que narra la novel·la de Shelley. Més per les múltiples versions que se n’han fet al cinema que per la lectura. Una obra que combina gèneres com el terror, un terror gòtic que desemboca en la tragèdia, amb altres com la ciència-ficció per les aportacions científiques, com ara utilitzar l’electricitat per donar vida a un cos mort. A banda, Shelley, tot i la seva joventut, insistim, és una exploradora madura de límits morals: ens parla del bé i del mal, evitant el maniqueisme, i dels perills de l’ambició, de creure’s capaç de donar la vida, de qüestionar l’exclusiu i presumpte poder diví.
Un altre dels temes és la influència de la família en la formació de la persona, fet que ella tenia present. I encara més a l’obra que va escriure just després de Frankenstein (en va escriure deu, en total), Mathilda, una obra autobiogràfica, fosca, nihilista, tant o més bona que la predecessora, que va quedar eclipsada per l’èxit del monstre, fins al punt que van haver de passar 140 anys abans no fos publicada, el 1959. Tot i que algun matís ho faci pensar, no va tenir una vida fàcil, ni personal ni com a escriptora.
Una frase del film Knock on any door (1949), de Nicholas Ray, va ser segrestada pel món del rock: “Viu ràpid, mor jove i deixa un cadàver bonic.” Mary Shelley va morir quan tenia 53 anys, d’un càncer de cervell. Va ser una autora precoç i visionària (l’obra The last man també és molt recomanable dins del gènere de la distopia futurista) que potser no va deixar un cadàver propi bonic, però sí un de famós i monstruós que ha fet 200 anys amb més força que els 20 que cantava Joan Manuel Serrat.