De l’art d’un sol ús

A la banda britànica Musical Youth, formada per cinc marrecs d’origen humil, l’èxit els va durar divuit mesos a principi dels vuitanta. Gràcies al seu senzill Pass the dutchie, van vendre cinc milions de còpies arreu del món del seu primer àlbum, van tenir a tocar un Grammy i es van tractar de tu a tu amb les grans icones del pop, Stevie Wonder, Michael Jackson i Donna Summer, que els va fitxar per a la seva gira.

Després, l’abisme. La indústria musical no va voler tornar a saber mai més res d’ells i les seves vides van entrar en les tenebres. Als dos únics supervivents, l’artista Carles Congost (Olot, 1970) els va convidar a participar en el vídeo Wonders. No pas per explotar la seva tragèdia personal, cosa que han fet els mitjans de comunicació, sempre tan insaciables amb els àngels caiguts, sinó per erigir-los en metàfora de l’ús de l’artista i de les seves obres com a simples mercaderies. Un producte més d’un sol ús que el mercat reemplaça segons les seves conveniències. I que, si no pot adulterar, liquida en un tres i no res.

Congost exposa aquest treball, junt amb set més, al centre d’art contemporani Fabra i Coats. La mostra A sense of wonder (fins al 22 de juliol), que ha comissariat David Santaeulària, culmina a Barcelona un recorregut que es va iniciar al Bòlit de Girona i que va continuar a La Panera de Lleida. A la capital catalana el projecte s’ha enriquit amb una nova producció, Nova esplendor, en la qual Congost desplega sense condicionants de cap mena els seus neguits de compositor musical. “La música, i l’àudio en general, sempre ha sigut molt important en el meu treball. És el 50% del vídeo”, subratlla.

Congost ha imprès caràcter a l’àmbit de la videocreació en l’escena artística catalana i espanyola des dels anys noranta fins arribar a les peces més recents, que són les que presenta ara en aquesta exposició, dels darrers vuit anys, creades sota l’empar de premis i ajuts diversos (fer vídeo és el que té: que és car). Hi ha constants, com l’ús de l’humor, sovint de tonalitats negres i gustos àcids, per atacar el despotisme del sistema de l’art i la cultura, del qual ell mateix, i bona part de la seva generació, han sigut víctimes. A Bad painting series, un recopilatori de contes “morals”, llança les expectatives de dues estudiants de belles arts a la brossa.

Congost reivindica la ironia per contrarestar una certa obsessió “massa impostada de l’art pel transcendent”. Les seves obres trepitgen el terreny quotidià de la cultura de masses i en denuncien la seva instrumentalització, sovint edulcorada, per al control social. A The wolf’s motives, penetra en una de les seves fílies: la farsa de la llibertat individual dels adolescents, titelles de les sibil·lines estratègies publicitàries per empènyer-los rapidíssimament al món del consum.

Les urpes del capitalisme sobrevolen les seves obres encara que no siguin visibles tot d’una. A Abans de la casa/Un biopic inestable a través del sonido Sabadell, connecta subterràniament la febre neoliberalista del virus Tatcher amb un fenomen musical nostrat dels anys vuitanta, succedani de l’italo disco, que es va voler fer passar per un producte d’exportació per donar-li més pedigrí.

Congost s’aferra a gestos subtils i a atmosferes inquietants per enderrocar convencions i estereotips. En les seves obres, el que sembla ser no és mai el que veritablement és. Aquest joc de confusions per crear dubtes en l’espectador preval a Paradigm, en aparença una pel·lícula policíaca de diumenge a la tarda però amb un agent que en lloc de posar multes “sana” els ciutadans desobedients amb la melodia d’una harmònica. El factor imprevist també s’infiltra a Simply the best, en el qual un simpàtic cor de gòspel, integrat per individus blancs suïssos, canten cançons amb lletres sobre el sentit del diner i les condicions del treball assalariat. Esclaus d’avui.