Crítica
Tenebrisme lluminós
La catedral és un espai massa gran per a una música tan intimista
En el concert de dilluns passat de les Nits de Clàssica es van interpretar fragments de les Lliçons de tenebres de Charpentier (compositor popularitzat pel seu Te Deum, que escoltem a les retransmissions de l’Eurovisió) i de Couperin, de qui aquest any celebrem el 350è aniversari.
Gran part dels textos d’aquestes obres es basen en les bíbliques Lamentacions del profeta Jeremies sobre la destrucció de Jerusalem, que antigament s’utilitzaven per a l’escenificació de la mort de Jesús durant la Setmana Santa: quinze ciris representaven els apòstols, la Verge... i s’anaven apagant d’un en un fins que tot romania en la penombra. D’això el curiós nom d’aquestes obres.
És una pena que aquest fascinant espectacle gairebé mai es respecti en la interpretació musical. Tampoc va passar a Girona. La llum elèctrica inundava tots els racons de la immensa nau de la catedral. Malgrat tot, el lloc afavoria la necessària espiritualitat, però també cal dir que era un espai massa gran per a una música tan intimista. El mateix Christophe Rousset ens va reconèixer després del concert que trobava el lloc fascinant, però immens, i que hauria preferit algun altre emplaçament més petit, com Sant Feliu. Ell va ser el gran triomfador de la nit. No va deixar res sense control. Era una delícia escoltar com allargava els silencis en diferents moments de la partitura perquè la reverberació de la nau no afectés la interpretació. Va estar acompanyat per la violagambista Kaori Uemura-Tekarado, una habitual dels seus concerts, de so exquisit malgrat tenir pocs moments de lluïment. Bé va empastar les veus de les dues sopranos, Céline Scheen i Eugénie Warnier, però en els solos es va notar una gran diferència entre l’expressivitat i la tècnica acurada de la primera i el cant pla i les tibantors de la segona.
