Contra l’excés de Carreras

“Vaig voler fer una primera novel·la on pogués posar tot el que sabia en aquell moment, com qui va a fer un examen per treure matrícula. I el resultat va ser un llibre infumable que ara llençaria a les escombraries”, afirma amb rotunditat l’escriptora i traductora barcelonina Anna Carreras sobre el seu debut literari, Camisa de foc (Empúries, 2008), que, en una decisió fins ara presa per pocs autors, ha reescrit completament per modificar-ne el llenguatge i l’estil, no la història que explica, i el resultat és Camisa de foc (versió 2018), que ha publicat l’editorial Navona. Aquesta nova versió, en la qual Carreras es va proposar sobretot “eliminar tot allò que pogués entorpir la lectura i obligar el lector a llegir amb el diccionari a la mà”, ha coincidit també amb el 200 aniversari de la publicació del clàssic Frankenstein, de Mary Shelley, novel·la amb la qual Camisa de foc té algunes connexions argumentals. La seva protagonista, malalta d’amor i de desig, assassina i trosseja diversos homes amb patologies diferents per intentar reconstruir, amb fragments de tots ells, el rostre del seu misteriós i idealitzat amant. Una història prou suggeridora que, a pesar dels aspectes formals que ara qüestiona amb contundència la seva pròpia autora, va ser “una entrada bomba” en el panorama literari. Es va exhaurir molt ràpid i no es va reeditar. Durant la dècada posterior, Carreras ha publicat cinc llibres més, n’ha traduïts uns quants, ha participat en un parell de reculls de relats col·lectius –Assassins de Girona i Sangassa– i col·labora en les pàgines d’opinió d’El Punt Avui. Ha canviat sovint d’editorial i de gènere, per evitar que l’encasellin.

Carreras va afrontar la reescriptura de Camisa de foc a proposta de l’editor de Navona, Pere Sureda, i sense altres interessos que no fossin “purament d’ofici”. La novel·la estava estructurada com un “trencaclosques literari postmodern”, amb forma d’expedient psiquiàtric que conté “un parell de poemes, un relligat que sembla una novel·la, amb la història i patologia de cadascun dels amants, i un sobre que conté una carta d’amor dirigida a George G”, i amb tots aquests elements es reconstrueix la història de la “dona-d’ombra-cansada”. Carreras no renega del concepte de trencaclosques, però sí d’altres excessos: “Va ser potser un excés de Carreras, un excés de postmodernitat. Vaig intentar establir una correspondència, que només existia al meu cap, entre els teoremes matemàtics més antics i les malalties mentals més modernes. En aquesta nova versió he eliminat la part matemàtica i he intentat desestigmatitzar la part psicològica. Ha estat com un llibre nou, que l’autora no es pren com a seu, i això m’ha permès tenir més empatia amb el lector. Jo ara sí que el voldria llegir.”

Tot aquest procés de reescriptura “de la primera a l’última paraula”, Anna Carreras l’ha fet amb “la banda sonora de Love of Lesbian”. Té una explicació, més enllà dels gustos musicals: Carreras ha traduït al català la novel·la El hambre invisible / La fam invisible, de Santi Balmes, cantant de Love of Lesbian, que Planeta i Columna publicaran el 19 de setembre. “No he fet una traducció de Santi Balmes: he sigut Santi Balmes parlant en català”, remarca Carreras, que ha trobat una gran inspiració en Balmes pel seu “amor cap al llenguatge com a sistema d’autoconeixement i de coneixement del món” i el considera també “el millor psiconauta d’aquest país, amb un cervell hiperactiu i un cor gegant”.