La mirada arrogant

Sigui a Àustria, el seu país, o a la França que tot sovint l’adopta, Michel Haneke ha posat en escena la descomposició de diverses famílies burgeses. Hi torna amb Happy End a propòsit d’una família de rics industrials del nord-oest de França (concretament de Calais, un lloc, a la vegada, molt lligat al transit de migrants maltractats en aquesta Europa on habitem) que, evidentment, supura una certa putrefacció. El seu patriarca (que, encarnat per Jean-Louis Trintignant, diu haver ofegat la seva esposa, tal com ho fa el personatge que interpreta el mateix l’actor a Amor, el film anterior del director) vol morir, però el manté viu la mala llet que escup. La seva filla dominant (Isabelle Huppert) s’enfronta a una crisi d’empresa i el seu fill (Mathieu Kassovitz) recupera una filla abandonada mentre envia missatges eròtics d’una gran vulgaritat: és la forma grollera amb què Haneke, que fa un refregit dels seus temes fins convidar a veure aquest film com una autoparòdia, insisteix que les noves tecnologies contribueixen a la perversió de les relacions humanes. Aquesta filla abandonada, de què la mare acaba de suïcidar-se, té una mirada perversa i sempre fa pensar que en farà alguna. Huppert, a la vegada, té un fill que du una mala vida i no vol saber res del negoci familiar. A través d’aquests personatges, Haneke torna a demostrar que creu que la humanitat és miserable i, per tant, menyspreable. Si amb Amor va esbossar a contracor un cert humanisme, amb Happy End recupera aquella posició arrogant des de què, més enllà de la burgesia, mira per sobre els humans representats amb els seus personatges. I ho fa perdent tensió dramàtica i rigor formal.