Ballar, recordar

“Somos el Árbol Memoria”. Aquest vers, cantat amb ritme de trilla i tonás –cantes flamencs camperols, vinculats al treball de la terra–, tanca Una oda al tiempo, l’últim espectacle de la companyia de la bailaora i coreògrafa sevillana María Pagés (1963), que es va representar per primera vegada la primavera passada a Madrid i divendres es va estrenar a Catalunya, dins la programació del Festival Castell de Peralada , en què el 2015 ja es va poder veure el seu Yo, Carmen. Una oda al tiempo es presenta com “una coreografia flamenca sobre el que és efímer, la permanència i l’eternitat”, una obra de maduresa en què Pagés, aliada amb el seu company de vida i d’art, l’escriptor i dramaturg d’origen marroquí El Arbi El Harti, reflexiona sobre el pas del temps i la memòria: la memòria del ball flamenc, que és la seva pròpia memòria, però també la memòria en general, la personal i la col·lectiva, tan necessària, en molts casos, per recordar i per intentar no repetir.

S’obre l’espectacle amb la imatge imponent d’un enorme pèndol de rellotge anant d’extrem a extrem de l’escenari. El flamenc crea l’ambient i el sentiment, però els ballarins i els músics –veu, guitarra i percussió, però també violoncel i violí– transiten per una frontera invisible en què, de sobte, creuen a àmbits més propis d’una creació contemporània i universal. Amb elements tradicionals com la bata de cua i els mantons, sola o en coreografies col·lectives, María Pagés crea figures tan belles com poderoses, però en realitat no necessita complements: els seus braços blancs dibuixen figures úniques sobre la foscor de l’escenari. En la recta final d’aquesta oda al temps i a la memòria –que, oportunament, va coincidir divendres amb la solidària Nit de l’Alzheimer, a Peralada–, els ballarins van representar en moviment i en quadres estàtics de gran expressivitat la crueltat humana (El odio es nuestro libro) abans de deixar oberta una porta a l’esperança amb la redempció de la primavera, que renova el cicle vital.