Alegria i molt de ritme

A pocs mesos de celebrar el seu 80è aniversari, la companyia Tropicana visita Barcelona. Feia 15 anys que no s’hi presentava. Ara ho fan al Teatre Apolo , en un Paral·lel on, en el temps que naixia Tropicana a l’Havana, també regnava la revista musical. Des de demà i fins a mig setembre, tenen prevista una estada que demostra que aquella companyia (com també els seus components) es va renovant periòdicament. Però que manté al seu ADN l’alegria cubana i la música popular com a banda sonora (son, cachumba, guaracha i rumba). El seu director, Juan Armando Pérez Sánchez, Jimagua, celebra la connexió amb el públic autòcton (més que no pas el turista, al qual és difícil arribar). Ha vingut a la gira amb 50 dels seus components, dels 340 que treballen al Tropicana (“210 d’ells són artistes”, li agrada remarcar).

Jimagua defensa que la revista musical va aterrar a Cuba amb una forta influència de Hollywood. De seguida van marcar un segell propi “genuí”, perquè ho van traslladar als seus ritmes, “a la nostra música”. Paral·lelament, la música popular i festiva cubana també va influir posteriorment en la revista americana, renovant, per exemple, el jazz. L’altre gran tret característic dels espectacles de Tropicana és la seva alegria: “Som molt efusius, molt expressius, i això ens fa ser diferents de la resta del món.” El director espera que l’espectacle aixequi l’interès dels espectadors que ja van assistir al Tropicana original de Cuba però també als que no el coneixen. Els primers, perquè vegin com ha evolucionat i perquè els desperti el record, i els segons, per connectar amb la vitalitat cubana, tant si han visitat l’illa caribenya com no. El Tropicana feia 15 anys que no aconseguia venir a Europa, per la dificultat de trobar productor, però sí que ha continuat fent gires per l’Amèrica Llatina.

El Tropicana és dels pocs referents anteriors a la revolució cubana que es van mantenir. Segons Jimagua, el mateix govern revolucionari el va defensar, com també el Ballet Nacional de Cuba. Probablement, gràcies a aquest suport, avui a l’Havana es mantenen aquests dos símbols de cultura i entreteniment, mentre que el Paral·lel de Barcelona ha quedat ben desdibuixat, fa notar el director.

Pepe Rubianes feia broma en un dels seus monòlegs de la fricció que li provocava el tanga quan feia de cor al Tropicana. Impossible creure si era certa la dada biogràfica. En tot cas, el director desconeix la referència teatral però sí que celebra el treball de La Cubana, que van provocar un daltabaix quan van visitar l’illa en un dels seus espectacles festius.

L’espectacle evoluciona amb els ballarins i els músics. El director celebra que si al principi els artistes es formaven amb l’ofici, funció a funció, ara venen apresos de l’acadèmia i proposen nous reptes interpretatius i musicals que porten molts més colors.

En aquestes dècades, el paper de la dona també ha canviat. A Tropicana es manté com “el símbol principal de l’espectacle per la seva bellesa i el seu glamur”; sempre ha estat reivindicada, els aspectes morals i socials queden fora de l’escenari, argumenta el director. La visita del Tropicana a Barcelona no impedeix que continuï l’espectacle a Cuba. La setmana passada, la companyia va actuar al Casino de Lloret. Jimagua comenta que les funcions van anar “de menys a més” gràcies al fet que el públic, que sortia entusiasmat, ho recomanava als seus coneguts.