“Sempre escric cap endavant”

Joan Miquel Oliver (Sóller, 1974) és conegut, especialment, per la seva faceta de músic, que el 2008 li va valer el Premi Nacional de Cultura. Primer com a membre i compositor del grup Antònia Font i ara en solitari. O en companyia d’altres, com en el disc Concert a París, una divertida broma que va idear amb Albert Pla.

I és que l’humor forma part del seu llenguatge. “Vivim en un país de gent molt intel·ligent i amb molt de sentit de l’humor. Llegeixes Pla, Rusiñol, Casasses, Monzó... i vessen humor! Aquí hi ha sa intel·ligència necessària perquè aquest humor pugui funcionar bé i fa que un llibre o un disc pesin més”, assegura.

Parla fluixet, no com qui juga a intrigues d’Estat o de palau, sinó com qui xiuxiueja paraules d’amor que arriben fresques des d’un univers galàctic ple de bon rotllo on viu amb amics complementaris, com el pintor Albert Pinya. Amb aquest tarannà, crea una complicitat amb els lectors –que també poden ser fans de la seva música, però no és un pas obligat– que ara poden entrar en el particular i juganer Univers Oliver a través d’Alexandra Schneider und ihr Casiotone.

Oliver té poemaris, biografies i obres de teatre publicats. Aquesta novel·la ha estat editada per L’Altra, perquè Eugènia Broggi ja va publicar la primera que va escriure, El misteri de l’amor, publicat per Empúries el 2008.

Qui és Alexandra Schneider i el seu Casiotone (que és un teclat de joguina)? “És una veïna meva de l’estudi del carrer de Santa Clara de Palma, que està ple de locus: artistes, ceramistes, modistes, músics... És un barri amb una concentració de ments il·luminades important. He de confessar que s’únic nom que he canviat és aquest, però sa descripció d’ella és exacta.”

Schneider, el pintor Albert Pinya i el mateix Oliver són els protagonistes principals (tot i que hi surten altres músics i amics) d’una trama d’acció en què uns alienígenes envaeixen la Terra i l’ataquen amb un element quimicomagnètic que converteix la humanitat en cabres mig zombis. A ells no els afecta gràcies a l’asimetria arquitectònica radical de l’estudi on són. Després de tot de peripècies, el trio farà una gira musical per satèl·lits de Júpiter per guanyar-se la confiança dels extraterrestres, que són alemanys i manats per un Führer, i, sense buscar l’èpica ni l’heroisme, intentaran salvar el món.

Tot, en 102 pàgines plenes d’imaginació, tot i que els personatges siguin reals. “És sa manera més senzilla que funcionin. L’únic que faig és, en aquest cas, agafar els meus amics i inventar-los una vida nova, però és la seva manera de ser, de pensar, de parlar, d’actuar. El que fa versemblant una història és que els personatges que hi surten siguin creïbles i la millor manera d’aconseguir-ho és que siguin reals.”

La va escriure en quinze dies i de tirada. “Amb l’Eugènia Broggi de vegades tenim alguna idea que està bé i ens telefonam i en parlam, i quan trobem el moment oportú traiem el llibre.” Així de fàcil.

Escriu tal com raja i en fa virtut. Però amb què s’ho passa bé? “Les meves influències estan més en les sèries de televisió, de dibuixos animats com Bob Esponja, Hora de aventuras, Steven Universe... Hi ha el precedent de Lost, que en les tres últimes temporades als guionistes se’ls en va anar sa flapa completament, no sabien què escriure! Jo ja començo aquí, com si estigués exhaurit i ho hagués de reinventar tot.”

No fa cap feina prèvia abans de començar a escriure perquè, com els passa a altres autors, no vol saber on va. “No m’agrada escriure sabent el que passarà, m’agrada improvisar, que la història s’inventi ella mateixa. M’agrada no fer trampes. Si sa història agafa un camí o un personatge fa qualque cosa, jo el respect, no forç sa situació. Improvís i procuro no pensar gaire. Faig una mica d’escriptura automàtica i no m’agrada tornar enrere i canviar coses. Jo escric cap endavant.”

Aquesta manera d’escriure tan lliure també fa impossible de preveure quan arribarà el final. “És curta perquè els personatges arriba un moment en què diuen «això ho hem d’arreglar de qualque manera, no? I posar-nos ses piles, perquè és una mica urgent.» I aquesta urgència de sa pròpia història és el que fa que el llibre sigui curt. És un llibre d’acció, amb les descripcions justes perquè el lector es faci la idea d’un ambient. Però és un llibre on bàsicament passen coses, no hi ha cap descripció d’una nau espacial, per exemple; els extraterrestres simplement dic que són iguals a com els pinta n’Albert Pinya.”

Les crítiques són prou evidents. Hi ha la invasió d’alemanys a Mallorca; una societat com un ramat de cabres; el funcionament burocràtic de la política; la senzillesa de funcionament d’un referèndum... “Són coses que tenim assumides, sa vida social, política, sa invasió turística, la gentrificació... Són coses que estan allà i per això surten.”

Haurem d’esperar deu anys més per a la pròxima novel·la de Joan Miquel Oliver? “Ja es veurà... Tinc ganes de fer més llibres d’Alexandra Schneider. Agafar el personatge com si fos James Bond i fer-li viure més aventures. Catalitza molt bé el seu entorn, tot gira al voltant d’ella. Te la capacitat de decidir què s’ha de fer i crec que és un personatge que pot funcionar el fiquis on el fiquis. Tinc ganes de posar-la en altres tessitures... I ja veurem què passarà”, confessa sense voler-se comprometre a res. O, potser, il·lusionant-se ell mateix, un instant. En tot cas, bis bald, Alexandra Schneider!