Testimoni joiós del segle XX

El sol nom d’alguns fotògrafs ja porta aparellada la figuració instantània d’una o dues imatges que són la seva carta de presentació. En el cas de Henri Cartier-Bresson (1908-2004), costa apartar del pensament el bombí del tafaner bigotut que va sorprendre a Brussel·les el 1932, espiant per la mitja transparència d’un paravent de sarja. Però en té moltes altres de memorables, tan imprevisibles com els desitjos de cadascú: n’hi ha que sentiran debilitat pels retrats que va fer del seu amic Alberto Giacometti, sobretot les d’aquell dia que plovia i el va enfocar encapotat amb la gavardina, travessant tot sol el carrer ventós del seu taller, o per la sèrie que va dedicar als infants, criatures de tot el món jugant al carrer enmig de les runes, o per la seva manera d’enfocar les escales de París, com si ens hi haguéssim d’estimbar igual que per l’ull hipnòtic de la història, o per la gràcia amb què sabia copsar els saltirons que fa la bona gent quan a ciutat s’hi embassen les tempestes de tardor.

Cartier-Bresson ha creat una llegenda pròpia no només a través de les seves fotografies, sinó també per la famosa teoria de “l’instant decisiu”, marca que gairebé requeriria un copyright més rigorós que el de les imatges. Hi ha una certa confusió sobre aquesta màxima que condensa en un sol gest la fugacitat, la immediatesa i la velocitat i que fàcilment pot conduir a saturar la realitat, com si només fos digna de ser retinguda en moments de gran intensitat i plenitud, o com si la vida fos ben mirat una successió de miracles, cosa que resultaria francament extenuant. No és el cas: la major part del temps preval el tedi i el sense sentit, i el do de Cartier-Bresson consisteix a posar prou paciència i intuïció per arrencar d’aquest flux anodí una imatge que salvi la mirada de les seves rutines.

Amb una certa rancúnia, n’hi ha que han rebutjat la pàtina de bellesa de les seves fotografies, tan impecablement ben enquadrades, d’una visibilitat sempre diàfana, com una rèmora preciosista que banya fins i tot les escenes crues d’un halo de nostàlgia. Però ben mirat potser el seu món tenia encara aquesta inclinació a la innocència i la claredat, i som nosaltres els qui hi hem inoculat verí perquè el present ens ha tornat suspicaços, desagraïts i cínics. D’aquí que les seves imatges conservin un no sé què de lleugeresa i felicitat, per més que enfoquin la pobresa, la guerra o la marginació.

La veritat és que pocs fotògrafs han sabut crear un imaginari tan ampli i durador com ell del segle XX, i això sol ja col·loca en un destret qualsevol que vulgui organitzar una mostra del seu treball. La desena edició de la Biennal Xavier Miserachs s’hi ha atrevit, i entre la desena d’exposicions que proposa fins al 14 d’octubre hi ha també Fotografiar del natural, una selecció d’algunes de les imatges més representatives d’aquest fundador de la mítica agència Magnum, datades entre principis dels anys trenta fins als setanta, amb una atenció especial als retrats i els paisatges urbans, fruit dels seus viatges per tot el món, des de l’Espanya republicana, fins a la Xina anterior al comunisme, el Berlín del mur o la França atordida per l’ocupació. El títol prové d’un llibre del mateix Cartier-Bresson, L’imaginaire d’après nature (1996), en el qual expressava la seva concepció de la fotografia remetent-se a la seva experiència també com a pintor i dibuixant: “Per mi, la càmera és un quadern d’esbossos, l’instrument de la intuïció i de l’espontaneïtat, la mestressa de l’instant, que, en termes visuals, interroga i decideix alhora. Aquesta actitud requereix concentració, sensibilitat i sentit de la geometria.”