Pintar com viure

Al final dels anys setanta i durant els vuitanta del segle passat la pintura va revifar-se. No havia mort mai i continuava essent l’emblema del que anomenem art, però l’art conceptual, l’art no matèric i la incorporació de les noves tecnologies com el vídeo semblaven condemnar a l’ostracisme el pinzell i el cavallet. Ni de bon tros va passar això, els vuitanta van ser uns anys de potència pictòrica. Una pintura que recollia tot el llegat anterior però sense el prejudici i el constrenyiment d’ajustar-se als estils tradicionals i també conceptualitzant la creació pictòrica. La pintura va adaptar-se perfectament als nous temps.

En aquest àmbit podríem situar el pintor madrileny Miguel Ángel Campano, mort dilluns a 70 anys. Campano havia residit des dels vuitanta entre Sóller i París.

D’aquest ampli i plural corrent pictòric, el galerista aragonès, però arrelat a Barcelona, Miguel Marcos en va fer una exposició: Los años pintados, en què va participar Campano com un més del exponents dels artistes de tot l’Estat que coincidien a donar una empenta cap al futur a la pintura.

A la mostra que es va poder veure a les Drassanes de Barcelona l’any 1995, Campano tenia com a companys de viatge Broto, Sicilia, Garcia Sevilla, Barceló, Grau, Patiño, Mira, Navarro Baldeweg i altres que formaven un energètic grup pictòric de gran qualitat. Marcos va definir el seu treball com influenciat per les tradicions pictòriques franceses com Delacroix, Poussin i Cézanne. A més, “Campano es mou entre la tensió constant entre l’abstracció i la figuració, sempre des de l’experimentació amb diverses tècniques, temàtiques i materials”.

El seu constant moviment d’un cantó a l’altre, l’aprenentatge d’altres artistes com Gerardo Rueda i Gustavo Torner i, en definitiva, no aturar-se mai en un sol punt, van fer de Campano un pintor sempre nou. El mateix dia de la seva mort el museu Reina Sofia de Madrid va anunciar que organitzaria una exposició retrospectiva per l’any vinent.