Cultura

Al cor de l’espectador

Robert De Niro compleix 75 anys divendres que ve convertit en una llegenda del cinema gràcies als papers memorables que va fer als anys setanta i vuitanta

Scorsese, De Palma i Coppola van irrompre a Hollywood amb actors com ara Robert De Niro

Any 1917, al barri de Little Italy, Nova York. Vittorio Corleone és un jove immigrant italià que lluita per tirar endavant amb la seva dona i els seus tres fills petits. Durant un espectacle de varietats, s’assabenta de qui és el gàngster que mana i té atemorit tot el barri, i amb un amic ordeix un pla per matar-lo.

Com la vida, la carrera d’un actor està feta de moments inoblidables, perduts sovint en la immensitat d’un periple que, en el cas de Robert De Niro, que divendres que ve compleix 75 anys, inclou 115 pel·lícules des del 1963. El padrí 2 (1974) inclou algunes escenes que mereixerien estar en una antologia d’aquest actor nascut a Manhattan el 17 d’agost del 1943. El caçador (1978), de Michael Cimino, també en té un parell. Michael viatja a Saigon el 1975 i juga a la ruleta russa amb el seu amic de joventut Nick (Christopher Walken), que va embogir durant la guerra del Vietnam. Toro Salvatge (1980), de Martin Scorsese, també ens obsequia amb un De Niro esplendorós. Com que perd el combat expressament per compromisos amb la Màfia, es deixa pegar de manera brutal, però es nega a deixa-se caure a la lona.

Només per aquestes tres pel·lícules, Robert De Niro es mereix ser a tots els manuals d’història del cinema. Però només són una mostra d’una carrera amb incomptables papers estel·lars en films com ara Mals carrers, Taxi driver, Novecento, Hi havia una vegada a Amèrica, La missió, Els intocables d’Elliot Ness, Un dels nostres, El cap de la por, Casino, Heat...

Els setanta i vuitanta, d’or

La concentració de treballs memorables de Robert De Niro, sobretot en grans films dels anys setanta i vuitanta, és inaudita. No és estrany que s’anessin espaiant a partir dels noranta: la pauta creativa de Hollywood la marca gent que rarament arriba als 50, i que sol treballar amb intèrprets de la seva generació. Robert De Niro ho sap bé perquè se’n va beneficiar, i molt: Scorsese, Coppola, Cimino o De Palma són de la seva generació. Tots ells formen part del Nou Hollywood, un grapat de directors que van prendre el poder al cinema nord-americà a inicis dels setanta. I van arribar amb els seus actors preferits, una generació excepcional que, a més de De Niro, inclou Jack Nicholson, Dustin Hoffman, Al Pacino, Gene Hackman, Harvey Keitel, Robert Duvall, Christopher Walken...

Encarnar el mateix paper que una llegenda és una operació delicada amb risc de fracàs, com el cas recent de Han Solo (Alden Ehrenreich ha punxat interpretant la joventut de l’emblemàtic personatge de Harrison Ford). El 1974, a De Niro li van oferir ser Vito Corleone, que abans havia encarnat Brando. Se’n va sortir tan bé que va néixer una estrella. Encara ara és l’únic personatge pel qual dos actors han guanyat l’Oscar.

Fill d’artistes, Robert De Niro és la prova que barrejar ADN millora l’espècie: té ascendència italiana de part de pare i sang irlandesa, holandesa, britànica i alemanya de part de mare. Format a l’Stella Adler Conservatory i l’American Workshop, De Niro és un dels grans actors nord-americans del mètode Stanislavski, com Brando i Pacino. Vist sovint en papers de gàngster i en personatges conflictius i turbulents, De Niro és conegut per la intensa preparació física i mental per a cada paper. El seu talent natural, l’entrega en cada personatge i el virtuosisme tècnic l’han fet fugir de l’encasellament, i ha fet tot tipus de gèneres: drames, comèdies, cinema d’acció... Tota la seva fama li ve de la pantalla: no ha volgut ser model de ningú, ni s’ha significat per la seva vida social o privada. Tampoc solia ficar-se molt en política, però Donald Trump el fa sortir de polleguera i el va insultar públicament en la darrera gala dels premis Tony i durant la campanya electoral. Si alguna cosa se li pot recriminar és no haver estat més selectiu amb els papers, haver treballat massa. A més d’actuar, és productor, ha dirigit films notables com Una història del Bronx (1993) i va fundar el Festival Tribeca. La cultura de Nova York i el cinema nord-americà –és a dir, mundial– no s’expliquen sense la llum que irradia aquest actor brillant i incansable.

Els intocables d’Elliot Ness (1987)

Brillant caricatura d’un Al Capone simpàtic i cruel

Amic seu des que eren joves, Brian De Palma va donar a Robert De Niro el seu primer paper en un llargmetratge, The wedding party (rodat el 1963 però estrenat el 1969). Va ser la primera de diverses col·laboracions, tot i que l’actor no va aparèixer als seus films més importants fins al 1987. El director li va oferir el paper d’Al Capone quan dominava el crim organitzat del Chicago dels anys trenta gràcies a la llei seca. Calb i amb sobrepès –no ha dubtat mai a transformar-se físicament, si el paper ho exigeix–, el Capone de Robert De Niro és un home simpàtic, divertit, carismàtic, però també malvat, intel·ligent i manipulador. Els seus esclats de violència deixaven el públic glaçat.

La missió (1986)

Un missioner amb la creu en una mà i l’espasa en l’altra

La missió és més coneguda actualment per la banda sonora d’Ennio Morricone, tot i que es va endur la Palma d’Or del Festival de Canes. Dirigida per Roland Joffé, té com a principal atractiu el duel interpretatiu d’altura que van protagonitzar Jeremy Irons i Robert De Niro en dos papers antagònics. Està ambientada a l’Amèrica Llatina del segle XVIII, a l’època de la colonització. Els dos jesuïtes treballen en una missió a la selva amazònica, prop de les cascades de l’Iguazú. Un d’ells porta només el seu oboè i creu en el poder de la música per arribar als indígenes. Rodrigo Mendoza (De Niro), en canvi, és un extraficant d’esclaus penedit, però encara té fe en el poder de la seva espasa.

El padrí 2 (1974)

Encarnar el Don Vito de Brando quan era jove i endur-se l’Oscar

Podríem haver començat la selecció amb Mals carrers (Scorsese, 1973). De fet, es poden fer diverses llistes de títols destacats de Robert De Niro i qualsevol implica absències doloroses. Optem pel film que li va fer guanyar el primer Oscar. Tenia 31 anys, la vida al davant i el món del cinema als seus peus. Encarnar el jove Vito Corleone quan era un humil immigrant que intentava obrir-se pas al Nova York de la dècada del 1910 era un repte difícil. Marlon Brando va guanyar l’Oscar el 1972 pel mateix personatge, de gran. De Niro no va voler ser menys.

Taxi driver (1976)

Martin Scorsese, una història d’amor... i violència

El tàndem Martin Scorsese-Robert De Niro ha escrit pàgines memorables de la història del cinema, i es tornen a ajuntar en el seu novè treball junts, el drama criminal The irishman (2019). Taxi driver era la primera col·laboració. L’actor va aconseguir la seva segona nominació –de les set que té– amb la seva aclaparadora interpretació d’un veterà del Vietnam. Un home traumatitzat, violent, pertorbat, carregat de ràbia contra un sistema podrit al qual considera culpable dels seus mals. De Niro desencadenat en un Scorsese en estat pur.

Toro Salvatge (1980)

De la glòria al fang: ascens i caiguda d’un boxejador

La quarta col·laboració amb Martin Scorsese li va valer l’Oscar al millor actor principal. A partir de les seves memòries, director i intèrpret van crear un retrat del boxejador Jack LaMotta espectacular, carregat de matisos i amb una àmplia paleta d’emocions. Aspirant a campió del món de pes mitjà als anys quaranta, LaMotta era un home paranoic i violent, relacionat amb la Màfia, extremament gelós amb la dona. Coronar-se com a millor del món no va millorar les coses. Scorsese desplega tot el seu virtuosisme, fica literalment el públic dins el ring, però també va saber crear, amb la complicitat de l’actor, un film que anava molt més enllà de la boxa: parlava de la condició humana.

El caçador (1978)

Jugar-se la vida per salvar un amic a l’infern del Vietnam

Un altre cop la guerra del Vietnam, culpable de ferides i traumes en la societat nord-americana, en una història d’amistat i violència de Michael Cimino. Curiosament, Robert De Niro no ha vestit gaire l’uniforme militar al cinema. Aquí ho va fer en el paper d’un jove obrer d’origen rus, aficionat a la caça, que era obligat amb dos amics a fer el servei militar i lluitar al Vietnam. Fets presoners per l’enemic, són obligats a jugar a la ruleta russa i, gràcies a això, aconsegueixen escapar. Però un d’ells (Christopher Walken) es torna boig i Robert De Niro torna anys després a Saigon per salvar-lo. Les dues escenes de ruleta russa mereixen un lloc a les antologies dels millors moments de la història del cinema.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a

Maria Carme Roca guanya el Bertrana

Girona

Dos membres de La Fura dels Baus saluden amb llaços grocs a Madrid enmig de crits i xiulets

Una Mercè en femení

BARCELONA
Antonella Lattanzi
Novel·lista italiana

“La foscor revela el sentit més profund”

barcelona

L’univers Adrià Puntí

Salt

Ramon Pichot, l’ubic

Girona

El Bòlit repensa el seu futur pels deu anys

Girona

El folklore, a Figueres

Figueres

Borràs celebra que el govern d’Aragó s’hagi retirat de la causa penal contra Vila i Puig per les obres de Sixena

Barcelona