Revenja femenina

“Volia jugar amb la imatge de la dona que s’allibera, com l’au Fènix que reneix a partir de les cendres”, explica la cineasta francesa Coralie Fargeat en una entrevista a El Punt Avui. Revenge, la seva darrera pel·lícula, va guanyar el premi a la millor direcció de l’últim Festival de Sitges i avui s’estrena als cinemes. Relata la història d’una dona (l’actriu Matilda Lutz) que acompanya el seu amant a una luxosa casa enmig del desert, on és violada i apallissada per dos amics seus que la donen per morta. Li haurien d’haver mirat el pols, perquè quan es recupera es disposa a venjar-se.

“La pel·lícula parteix de clixés molt extrems i d’una història molt simple, a través de la qual prenen un sentit metafòric –explica la directora–. Aquestes icones masculines representen diferents maneres de ser mascle, de considerar les dones com a objectes que poden ser utilitzats...” I hi afegeix: “Evidentment, és un punt de vista metafòric. La solució no és agafar una pistola i matar a tothom. El missatge de la pel·lícula és que cal sortir de la llei del silenci, tot està fet perquè les dones es mantinguin callades i siguin víctimes de l’organització social i cultural. Les dones han d’aixecar la veu i no deixar passar cap agressió.” Un missatge en perfecta sincronia amb moviments de protesta contra els abusos sexuals com el #MeToo i el Time’s Up, que han contribuït a tombar gent tan poderosa com el productor Harvey Weinstein i el director de la CBS Leslie Moonves. El film és anterior (es va veure a Sitges l’octubre del 2017), però s’inscriu en el moviment més general de lluita per la igualtat de gènere i la denúncia dels abusos.

Resulta curiós que Coralie Fargeat reivindiqui la igualtat de la dona amb un film molt violent, fins i tot amb escenes gore –encara que no mancat d’ironia–. Assumeix els codis del gènere d’acció i de les històries de venjança, sovint protagonitzades per homes. Coralie Fargeat reivindica que té un punt de vista diferent: “No sé si és ben bé una mirada femenina al gènere, però soc la directora i soc una dona, i per força tinc una manera de fer, una direcció cap a on vull anar i una manera de rodar aquest gènere amb una sensibilitat diferent.”

Una sensibilitat, però, amb poques oportunitats d’expressar-se: “Les estadístiques són extremament desiguals, tot i que comença a haver-hi algunes figures femenines als Estats Units, com ara Kathryn Bigelow. Penso que és molt lent canviar la mentalitat, perquè són esquemes que portem incorporats inconscientment i els reproduïm sense adonar-nos-en. Aquí es barregen una sèrie de factors que fan que, si comparéssim el cinema amb un mamut, les dones amb prou feines representaríem una orella. Tota la resta és molt molt masculí.”