Cultura

Solitaris en mar

La Fundació Pla confronta, dins la Biennal Miserachs, les mirades de l’escriptor i del fotògraf de l’Escala Josep Esquirol, a l’exposició ‘Professors de solitud’

Si hagués dedicat els mateixos trenta anys que va passar-se entre els pescadors de l’Escala a documentar els grans baleners que sortien de Nantucket, Josep Esquirol hauria pogut ser el nostre petit Melville, com Joaquim Ruyra s’havia revelat, per a l’atent lector que era Josep Pla, com un “petit Tolstoi”. Les seves imatges dels llaguts sortint a punta de dia, o dels pescadors destriant la sardina de les xarxes, o dels vells mariners de pell recremada, amb la pipa d’escuma a la boca i un ull a la funerala, són testimonis d’un món que avui certament té una punta de tendresa anacrònica, però res no hi encomana aquell tipisme una mica perdonavides que gastaven els fotògrafs de ciutat quan baixaven a províncies, sinó al contrari: Esquirol transmetia als seus clixés una espècie d’èpica quotidiana, com si fins i tot les feines més bastes fossin d’una transcendència colossal i no poguessin representar-se sinó com un gran quadre simfònic. Esquirol és un dels fotògrafs més sensacionals dels orígens de la Costa Brava, però potser encara, tot i la profusió amb què circulen les seves imatges (ell mateix va comerciar-hi amb gran profit a través de nombroses sèries postals) no se li ha fet prou justícia. Una referència aquí i allà, un cataloguet i un parell d’exposicionetes on de tant en tant s’ha tret a ventilar el seu llegat sembla ben poca cosa. L’exposició que li dedica ara la Fundació Josep Pla de Palafrugell, dins la programació de la Biennal Xavier Miserachs, és una nova i meravellosa oportunitat per acostar-se a l’obra d’aquest imatger fabulós que va llegar-nos la mitologia més poderosa de la marineria i la seva gent.

Professors de solitud: Josep Esquirol, fotògraf -Josep Pla, escriptor neix del supòsit d’una negació: es improbable que aquests dos homes s’arribessin a conèixer. Esquirol prou feina tenia a atendre la botiga de quincalleria oberta vora mar i la primera gasolinera manual que va tenir el poble, i Pla, que va anar a arrecerar-se a l’Escala després de la Guerra Civil, només tenia ulls, en aquella època, per a la seva voluptuosa Aurora. Potser no haurien congeniat pas gaire. L’arxivera Lurdes Boix, que és qui ha estudiat amb més profunditat el treball d’Esquirol, assegura que era un tipus polifacètic, rondinaire i enginyós, però tenia un ull excepcionalment sensible per copsar la palpitació humana i l’ànima del paisatge. A Pla, que era un líric disfressat de cínic, aquesta qualitat li hauria agradat, molt més que les famoses fotografies de les primeres excavacions d’Empúries, que són un rígid treball de catàleg del qual Esquirol, però, va saber treure un gran partit. Aparellar-los és una troballa fantàstica de tan òbvia, perquè textos i imatges s’emmirallen en la mateixa fascinació per l’autenticitat de pedra picada d’una gent que, com deia Pla, sentien créixer l’herba i sabien on madurava el raïm; “la resta és dolor, neguit i cendra”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
SERGIO VILA-SANJUÁN
PERIODISTA I NARRADOR

“L’Estat hauria de fer més visible la pluriculturalitat en tots els àmbits”

barcelona

El ‘Desconsol’, al Palau

barcelona

El mirall de La Planeta

Girona

Una cita amb l’humor

Girona

Noa, Rosana i Alfred García, a Strenes

Girona
patrimoni

Compren un antic cartulari de Sant Miquel del Fai

Mig humans i mig animals

Sant Sebastià
Iciar Bollaín
Cineasta

“No hi ha res nou i diferent si no fas una aposta”

Sant Sebastià

Concert pels drets humans

Girona