Un concert de Mishima és, per definició, la quotidianitat feta paradís. Està compost per les emocions, les sensacions i les experiències que farceixen la vida i ens les ofereixen en forma de cançons en què podem reconèixer una o més etapes que edifiquen el nostre cicle vital. Dissabte, en el seu debut a Cadaqués, dins del Festival de Música de la població, ens van fer viatjar a través de 26 cançons per la descoberta, la curiositat, la joia, l’amor, la disbauxa, el dolor, el guariment i la regeneració. I ho van fer amb la seva sonoritat inconfusible, que va embolcallar l’escenari de sa Conca, un petit paradís en si mateix. L’or va servir per engegar el concert, enllaçada amb la icònica Tot torna a començar. El pop es va alternar amb el vessant trobadoresc de David Carabén, que va dedicar S’haurà de fer de nit als presos i exiliats polítics –dedicatòria resposta amb crits de “Llibertat! Llibertat!” des del públic. Guspira, estel o carícia va ser la primera cançó que va fer aixecar el públic dels seients i el crescendo del concert va anar agafant volum amb Els vespres verds i Qui n’ha begut i ja no va tenir aturador amb L’última ressaca, Llavors tu, simplement, Qui més estima, Mai més i L’olor de la nit, abans dels bisos, que van encetar amb una recentment rescatada Deixa’m creure. Carabén va invocar el poder de la ràdio en la recuperació d’aquesta peça –“la posen molt sovint i ens hem adonat que és més estimada del que ens crèiem”. Un tros de fang, una musculada versió de Miquel a l’accés 14 i Hasta que lo miras, amb la complicitat del públic, van corroborar que Mishima és també un manual d’ús per als qui prefereixen arriscar-se a tenir cicatrius a l’ànima abans que (no) viure protegint-la (?) amb una bena.