‘Lady Soul’ se’n va

Aretha Franklin, últim vestigi d’una era irrepetible de la música soul, va morir ahir (el mateix dia en què, l’any 1977, ho feu Elvis Presley) a l’edat de 76 anys. La cantant de Respect, I say a little prayer i Chain of fools, entre altres himnes imperibles del segle XX, va morir a la seva casa de Detroit, la ciutat del nord dels Estats Units on, seixanta anys enrere, va començar a cantar gòspel a l’església del seu pare: el reverend Clarence LeVaughn Franklin, un influent activista pels drets civils capaç de sermonejar, segons expliquen, amb una musicalitat impressionant.

Malalta des de feia vuit anys d’un càncer del qual mai no va revelar massa detalls, Franklin havia anunciat l’any passat la seva retirada i feia temps que no actuava de manera regular, tot i fer aparicions esporàdiques en actes com el que acabaria sent la seva última compareixença en públic: un concert contra la sida organitzat per Elton John el novembre passat a Nova York. Franklin, amb una llegendària por de volar arran d’un viatge ple de turbulències l’any 1982, no va actuar mai a Catalunya i tampoc va fer-ho a la resta de l’Estat.

A Lady Soul –com se la coneixia, entre altres títols, arran d’un mític disc del 1968, el tercer de la seva totèmica producció per a Atlantic Records– mai ningú va gosar disputar-li mai el seu títol de reina del soul i mai va deixar tampoc de ser influència de primer ordre per a les posteriors generacions de cantants, tot i haver-se mantingut sempre a una distància prudencial de fenòmens com la música disco o el hip-hop. Pianista autodidacta dotada d’un rang vocal de quatre octaves, va ser la màxima responsable de transformar les pregàries de les esglésies baptistes afroamericanes en música pop, produint d’aquesta manera uns terrabastalls que anirien força més enllà d’un gènere, el soul, que ella va contribuir a definir. Aretha –mare i germanes de la qual eren també cantants de gòspel– va ser la primera d’una llarga llista de cantants que, instruïdes en el cor d’una església, van conquistar el mercat del pop, fent sonar la seva veu voluptuosa en tocadiscos de gent que mai no havia anat a missa i erigint-se, amb divuit premis Grammy i l’honor d’haver estat, l’any 1987, la primera dona a accedir al Saló de la Fama del Rock & Roll, en un dels rostres més significatius de la Nord-amèrica de la segona meitat del segle passat.

Nascuda a Memphis l’any 1942 i mare des dels dotze anys, Franklin va ser un dels símbols més importants dels EUA en els anys dels drets civils, ja fos exigint l’any 1967 “respect” (un tema gravat abans per Otis Redding que, en veu seva, adquiria també connotacions feministes) o declarant-se, cinc anys més tard, orgullosament “young, gifted and black” (jove, amb talent i negra). La seva condició de tresor nacional va quedar més que evidenciada quan Jimmy Carter, Bill Clinton i Barack Obama (un dels seus fans més devots, capaç de desfer-se en llàgrimes durant una actuació seva ara fa tres anys) van convidar-la a cantar en les seves preses de possessió presidencials.