Marcel Pey reneix i crema

Gran exposició de Marcel Pey després de l’antològica que li va dedicar el Museu de Valls fa dos anys. 256 peces reunides al Tinglado 2 del port, un espai de sales enormes, on les fotografies, els rètols de neó, les pel·lícules de cinc dècades, els llibres de poesia i les Polaroid s’han unificat sota el títol The Burning Blade. Comissariada per Assumpta Rosés, l’exposició fa justícia amb l’obra de Pey, que havia tingut millor acollida en moltes altres ciutats. Així ho va expressar Begoña Floria, consellera de Cultura de l’Ajuntament de Tarragona, que va fer la promesa que l’exposició seria itinerant per ciutats catalanes. De moment, la rambla Nova de Tarragona apareixia plena de cartells amb el logo d’una radiografia de l’artista, una imatge que s’adiu amb la iconografia de Pey, on la mort i l’impacte sinistre de la realitat estan tractats des d’un subtil sentit de l’humor i una elegància relacionada amb el cinema dels seixanta fins a David Lynch, un referent inqüestionable.

Fins a mitjans d’octubre, l’exposició traça un recorregut per una obra iniciada el 1972 i que s’ha mogut en diferents disciplines, sobretot la fotografia, la poesia, el cinema i les arts plàstiques. Associat al pop, Pey és una rara avis en el panorama de l’art català de l’últim mig segle. Ho és també per la seva actitud hostil cap a l’ostentació i els cenacles.

Amb setanta anys acabats de fer i després d’haver passat una greu crisi física que el va tenir a l’hospital durant dues setmanes, l’esperit de Pey ha renascut en aquesta exposició com una au fènix. Infinitat de personalitats es van aplegar en un Tinglado ple a vessar. Hi havia fidels de la seva obra, com el conseller Josep Bargalló, els escriptors Magí Sunyer i Montserrat Palau, els artistes Ferran Garcia Sevilla, Joan Rom, Francesc Vidal, Montse Cortadellas, Aureli Ruiz, Txema Novell, Jordi Abelló i molta gent jove atrapant imatges en les sales fosques amb els seus aparells electrònics.

La comissaria Assumpta Rosés va afirmar que “l’obra de Pey comunica un missatge fosc i crític des d’un angle contingut i estètic. Predomina una temàtica urbana que planteja temes compromesos: la violència, la droga, el perill, l’amor, l’erotisme, l’abús de poder. Però també transmet valors humanistes, atracció per les utopies i la bellesa”. Rosés va citar Rilke, “perquè allò bell no és res mes que el començament d’allò terrible, just al límit del que encara podem suportar”.

L’atracció per l’abisme d’aquesta obra inusual ha estat una constant tant en el terreny gràfic com en la seva literatura, que va tenir interlocutors en escriptors com Jaume Vidal Alcover, Pere Anguera i Pere Rovira en diferents èpoques. Pey ha estat un referent, escassament reivindicat, per a la literatura catalana. Les coses, però, s’han posat al seu lloc. De fet, Floria publica al catàleg de l’exposició –una joia en què han contribuït els germans Arola– que Pey “és sens dubte un dels artistes de la ciutat que calia convidar a exposar al Centre d’Art de Tarragona, dins el projecte Trajectòria, que vol retre homenatge a un artista reconegut. En la nova etapa engegada el 2018, el Centre ha arrencat amb la voluntat de fer arribar l’art contemporani a la ciutat, amb un projecte de continuïtat i com a aparador de les tendències actuals a través de la xarxa de centres d’art de Catalunya”. També va recalcar que l’obra de Pey ha voltat pel món, és reconeguda arreu i té el segell de la ciutat i del territori més proper: “Dins la foscor que el caracteritza, Pey explora mons que ens recorden des de les primeres avantguardes fins al pop art o les tendències més actuals de la videocreació. I en aquesta ocasió, amb The Burning Blade, tenim l’honor i la sort de poder contemplar peces de diferents èpoques de l’artista, que tot i que ell mateix no ho vol reconèixer, són a mode de compendi, homenatge o retrospectiva de la seva trajectòria.”

A l’interessant text d’introducció del catàleg, Assumpta Rosés va posar el dit a la nafra titulant L’estètica de la por, entre el mal i l’exemplaritat moral: “La construcció visual de l’obra de Marcel Pey es basteix amb elements evocadors d’un relat seqüencial, procedents de la realitat, dels films, del còmic, de la televisió, del relat literari o del ritme fet metàfora de la poesia. La sofisticació, el luxe, el fetitxisme i la pulsió de desitjos són recursos poètics modelats per la imaginació i, alhora, basats en la més crua realitat. L’ambició i el poder bateguen darrere vels de misteri i simulació. El fatalisme estètic i les composicions elegants estan, de fet, molt arrelades a una veritat certa i fatal.” Rosés sintetitza que Pey provoca emocions pertorbadores. I això el connecta amb Wahol, Lynch, Bowie o el Lou Reed que sonava en el Tinglado com si estiguéssim dins la Factory de Nova York dels anys seixanta. Elegància i dolor, fetitxisme i poesia es donen la mà en un ambient delicat i pertorbador. No es perdin aquesta aventura.