L’Andrea té ritme

Queden lluny els temps en què tota referència a Andrea Motis anava ineludiblement acompanyada de mencions a la seva tendra edat i a la figura de Joan Chamorro, mentor, descobridor i artífex de la màgica Sant Andreu Jazz Band. Motis, ara, és una artista amb un disc gravat per a l’històric segell Impulse, té actuacions per tot el planeta (aquest mes ha actuat a la costa oest dels EUA i el vinent actuarà a la Xina), ha deixat enrere la seva condició de “jove promesa” del jazz a Catalunya per esdevenir-ne una realitat i, tot i que té Chamorro en funcions d’impertorbable contrabaixista, ja exerceix amb naturalitat de líder del seu propi quintet.

Dijous, Motis, que al juny, a Barcelona, ja va actuar en el Festival de Pedralbes i, al desembre, actuarà al Palau en el marc del Festival de Jazz, va estrenar un espectacle de tribut al swing al Teatre Coliseum com a part del Festival Mas i Mas. Ho va fer amb un quintet que ja fa temps que recull els fruits d’acumular un fornit historial de bolos plegats (en formen part, a més de Chamorro, Josep Traver a la guitarra, Ignasi Terraza al piano i Esteve Pi a la bateria) i uns quants convidats: el clarinetista Allan Vache i el trombonista John Allred (antics col·laboradors, respectivament, de Benny Goodman i Woody Herman, i que Motis va definir com a “ídols” dels temps en què va començar a tocar), les ballarines de claqué The Ground Sisters i dos altres ballarins de l’escola Swingmaníacs.

Concedint un protagonisme similar a la seva condició, per una banda, de cantant i, per l’altra, de saxofonista i trompetista, Motis va rendir honors al swing amb un repertori nodrit d’uns quants temes que la banda no havia tocat mai (“estem en un estat constant d’alerta”, es va excusar) i amb peces i compositors que, en els seus anys de formació a Sant Andreu, li van ser una revelació: New Orleans, un tema dels anys trenta del segle passat de Hoagy Carmichael, va despertar-li, amb deu anys, l’interès per tocar la trompeta i Sidney Bechet la té “enamorada” des del moment que Joan Chamorro la va animar a tocar el saxo soprano. “A la vida el ritme no sol considerar-se una cosa important, però en aquesta cançó, una persona no en té i està més sola que la una”, va dir Motis, també, abans d’atacar He ain’t got rhythm d’Irving Berlin.

Ecos, durant gairebé dues hores, de Fats Waller, Louis Armstrong i Billie Holiday, entre altres tòtems d’una era daurada, i fortes sensacions de retrobament entre Andrea Motis i aquells autors, intèrprets i cançons amb els quals, no fa pas tant, va decidir entregar la seva vida al jazz.