Mor el mag de la dansa

No entenia la creació artística com un producte d’entreteniment lleuger, sinó com un poderós artefacte que canvia la manera de pensar de la gent. Per això va ser un transgressor que no es va posar límits en res. El seu desig era anar més enllà d’allò conegut i convencional. Fins a la nit de divendres, quan va morir als 80 anys a la ciutat italiana de Liorna, el lloc que havia escollit per residir des de feia temps. El ballarí, mim, actor i director escènic Lindsay Kemp sempre es va sentir més llatí que cap altra cosa, i això que era d’origen britànic. La dansa, el cànon de la qual va revolucionar, va ser el seu espai. “Ballo perquè és la meva vida”, deia.

L’any passat va ser un dels noms de luxe del cartell del Festival de Porta Ferrada. Amb una creativitat desbordant, es va menjar l’escenari. Sempre va tenir un vincle estret amb Catalunya. Inclús va viure durant cinc anys a la plaça Reial de Barcelona, quan la ciutat es va despertar del malson de la dictadura. Kemp va ser una presència inspiradora de l’escena cultural catalana alliberada.

Va ser amic, confident i mentor de molts genis: Federico Fellini, Mick Jagger, Peter Gabriel, Rudolf Nureyev, Kate Bush... i intensament de David Bowie, de qui va dirigir l’espectacle de Ziggy Stardust i amb qui va tenir una història d’amor físicament breu però emocionalment eterna. El camaleònic cantant tenia clar qui li va ensenyar a estar, a moure’s i a transformar-se davant del públic: Kemp amb la seva màgia escènica. Transgressora, sí, però també molt tendra.

Va estudiar arts plàstiques a l’escola d’art de Bradford, on va compartir pupitre amb el pintor David Hockney; dansa amb el Ballet Rambert i amb Sigurd Leeder, i mim amb el gran Marcel Marceau. Una formació multidisciplinària que va explotar al màxim en les seves obres.

Els principis sempre són durs. Els seus, lligats a un entorn familiar pobre i desestructurat, van transcórrer en teatres marginals de Londres. Aviat, però, va fundar la seva pròpia companyia, als anys seixanta. Els principis són durs i, quan es transita per camins inexplorats, incompresos. Els primers experiments de la Lindsay Kemp Company van ser qualificats de massa avantguardistes. L’èxit va arribar amb Flowers, peça llegendària basada lliurement en una obra de Jean Genet. Li van dir de tot, d’immoral en amunt, però la llavor de la seva modernitat ja creixia imparable, tant com els seus seguidors. Després vindrien altres meravelles, com ara Duende, un homenatge a Lorca. Per sobre de tot, Kemp deixa un missatge: que l’art és una actitud radical de vida.