“Treballo a partir d’un sentiment”
Natàlia Cerezo debuta amb ‘A les ciutats amagades’, un recull de quinze relats impregnat d’una sorprenent maduresa i personalitat
“Si només em poso a escriure, potser només em fixo en la forma, i això no m’interessa”
L’editora de Rata, Iolanda Batallé, és entusiasta. Quan recomana un dels seus llibres, de vegades ho fa amb una vehemència que et fa sospitar que exagera, sense mala intenció, com la mare que, al fill, només li veu les virtuts. Amb A les ciutats amagades, de Natàlia Cerezo, no s’excedeix. És una obra magnífica. Si hi afegim que és un debut, resulta excel·lent, inusualment madura i personal. Es nota que ha estat cuinada a foc lent.
Natàlia Cerezo va néixer el 1985 a Sabadell, “perquè és on hi ha l’hospital, però en realitat sóc de Castellar del Vallès”. Va estudiar traducció i interpretació a l’Autònoma i ara és “autònoma com a traductora i correctora”, afirma, somrient-se la broma.
Primer escrivia en castellà i català, però va optar pel català: “em sona més dolç, la gramàtica no és tan barroca... I també per El hòbbit, em va agradar molt la traducció en català, i a partir d’aquí...” Es refereix a la que va fer Francesc Parcerisas, el 1983.
Cerezo és una autora tímida i alhora de raça. Porta tatuatges –la seva pell blanca ha de ser un llenç de luxe per al gremi de tatuadors– que relacionen literatura i fantasia o que mostren imatges acolorides de The Legend of Zelda, el seu videojoc preferit. Perquè escriu mostrant un respecte reverencial pel fet literari i pels predecessors que admira, però això no li impedeix de passar setze hores seguides enganxada a un joc, si cal. O de mirar films antics, de Hitchcock, de sèrie B, de taurons, de dinosaures...
No és xerraire, es nota per com descriu. Observa l’entorn. No perd el temps parlant d’ella, com solen fer els que xerren molt. Hi ha molta feina darrere d’A les ciutats amagades. “Escriure m’exigeix molt, com pujar una muntanya. Si hi ha dies que estic molt cansada, o massa trista o massa contenta –perquè l’humor m’influeix molt–, no escric. Haig de tenir un humor una mica pla per posar-m’hi.”
Per això, normalment triga mesos a enllestir cada conte i no treballa en més d’un alhora. “A més d’escriure, hi penso molt, no només en el que passarà en el conte. Treballo a partir d’un sentiment. Em plantejo què vull transmetre, per exemple la pèrdua. Què puc escriure per transmetre aquest sentiment? Aleshores hi penso molt perquè si només em poso a escriure potser només em fixo en la forma i això no m’interessa. El que vull potser és més... pur, per dir-ho d’alguna manera. Buscar la manera que cada petita cosa sigui un element que et porta fins al sentiment que vull transmetre.”
En comptes d’estar al cas de novetats i tendències, rellegeix molt. El que més, Antologia del cuento norteamericano, de Richard Ford. “El tinc destrossat!” “Sylvia Plath m’agrada molt, molt, molt. També Virginia Woolf... Llegeixo moltes dones, potser perquè vaig perdre la mare de jove i trobo a faltar el punt de vista una mica femení en la meva vida.” Natàlia Cerezo, prenguin nota.
“L’autor no s’ha de veure”
A les ciutats amagades són quinze contes fidels a la teoria de l’iceberg que defensava Hemingway: mostren una petita part d’una o més històries mig ocultes. Unes històries que Natàlia Cerezo ens permet intuir i ensumar i completar. Parla d’ella? “Sí i no. Se’t pot haver mort el canari i tu ja coneixes la pèrdua i ho pots aplicar a una altra situació. A partir d’aquí, quantes pèrdues hi ha? Quan t’impliques massa al final es nota i el resultat no és tan bo com quan hi ha una distància amb aquell sentiment o amb aquella història. Per mi l’autor no s’ha de veure. Ha de ser un instrument.”
De què ens parla? “Hi ha un fil que cus gairebé tots els contes, una nostàlgia que diu “abans la vida molava i ara és una merda”. Josep Lluís Badal (que va recomanar Cerezo a Batallé) i Marta Orriols la comparen amb grandíssims noms: Mansfield, Chever, Carver, Salter, Munro, McCullers, Rodoreda, Flaubert i, fins i tot, Txékhov... Massa pressió. “Mai no arribaré al seu nivell, però només que estigui a una passeta a prop d’ells, en la seva direcció, ja estaré feliç.”