Arts escèniques

Ángel Pavlovsky

Actor

“El llit és la meva pàtria”

Hauria xiulat si hagués estat públic en la inauguració al Grec de ‘La història d’un soldat’
Vaig ser el primer artista de Barcelona de Noche que va deixar de fer ‘play back’

Més d’un ja l’havia donat per mort. I ell està ben viu, apartat de l’escenari (des del 2013) i també de les xarxes socials, seguint el que li van fer estimar els seus pares: la lectura i la planxa. Fa cinc anys que no puja als escenaris. Primer, s’hi va veure forçat pels retards de pagaments dels Ajuntaments. Encara va continuar, un temps més quan el contractaven a l’òpera, o en grans espectacles. De mica en mica, va decidir marxar com havia arribat als anys 70: sense fer soroll. Se sap estimat pel públic. I ara, després de molt insistir, ha accedit què li facin un documental (es recullen donacions per Verkami per finançar-lo: https://www.verkami.com/projects/21117-pavlovsky ). I per poder tenir detalls d’actuació tornarà a pujar a l’escenari acompanyat de la seva pianista dels últims 20 anys, Bárbara Granados. Només del 5 al 9 de setembre presenten (i graven) el ¿Qué fue de Pavlovsky? a La Gleva. Agraeix l’acolliment de Catalunya en general, sense retreure-li la llengua argentina, tot i que lamenta que mai ningú li hagi plantejat fer el salt a una obra en català, com sí que ha fet en francès o en italià. La seva mordacitat continua en molt bona forma. Defineix la transició com la millor de les possibles.

El recordo a la suite de Salvador Dalí, al Ritz, fa més d’una dècada...
És que vaig aprendre a donar imatges impactants per a les presentacions. Abans, amics meus convidaven a dinar tota la premsa i després ni els citaven. En tots aquests anys, m’han demanat per entrevistar-me (i pagant-me) a molts programes de televisió. Jo no tinc res a explicar si no estic presentant res. Aquests anys he estat fent una feina molt dura que és la de mestressa de casa, perquè és rutinària i no aporta gens de plaer. No ho havia fet mai, excepte planxar: El meu pare em va proporcionar amor per la lectura i la meva mare, amor a la planxa. I això he seguit fent: llegir i planxar.
I per què va decidir parar, fa cinc anys?
Sens dubte, les circumstàncies van ajudar-hi molt; eren moments difícils. Era impossible produir: ens sortien bolos però els ajuntaments trigaven molt a pagar i jo tenia compromisos que havia d’anar pagant. Després em van sortir alguns treballs d’actor...
Com ‘La història d’un soldat’ al Grec.
Sí, aquell Grec vaig actuar dos cops. La història d’un soldat estava molt mal dirigida i vam rebre xiulades en la inauguració. Jo també hauria xiulat si hagués estat públic. Però després vaig tenir un petit paper de Las troyanas, també al final de Grec i en vaig quedar molt agraït. Per cert, que el director anglès de La història d’un soldat em volia oferir una altra feina... També va tenir molt bona crítica la meva aparició en el paper de duquessa de Crackentorp, tant a Milà, com a Barcelona i París, en l’òpera La fille du régiment, de Donizetti. És un paper que no canta que es dona a gent característica. Em considero un element de la cultura popular: el públic no m’admira, m’estima. Va ser quan vaig rebre la medalla al Mèrit Artístic de les Arts [al 2010] quan vaig decidir que havia acabat la meva carrera.
I no va optar per fer una gira de comiat?
Hi havia dues maneres de fer-ho, amb una gira de comiat o calladament, que és com havia començat al Barcelona de Noche. Vaig anar desapareixent i a ningú li va preocupar. Només Lluís Pasqual i Mario Gas m’havien trucat per fer papers en castellà; mai en català. En 40 anys a ningú se li va acudir oferir-me papers dramàtics, còmics, seriosos... només apareixia, sí, en alguns capítols de sèries. I això que vaig demostrar que, sense saber francès, vaig protagonitzar una peça de Copi al Teatre de la Ville de París sense que ningú notés el meu accent argentí [Le Frigo, que posteriorment, es va veure al Lliure]. Una periodista francesa s’exclamava com era que no sabia francès després de veure l’obra, “doncs amb molt de treball”, li vaig respondre.
Com se sent, ara?
Em sento conforme amb els meus 53 anys de carrera. Sempre he enyorat el llit. La meva pàtria és el llit. Fins i tot quan feia promoció d’espectacles, procurava dormir 10 o 12 hores. Em sento tan feliç (o infeliç) com quan treballava com un burro. No he patit aquell tràngol per baixar de l’escenari, de gent que s’arriba a suïcidar si no la contracten... és terrible.
I, ara, tornarà a actuar.
En tot aquest temps m’he apartat de tot, de les xarxes socials i també dels ambients artístics. De sobte, m’arriben comentaris de gent que diu que estic molt malalt o, fins i tot, mort. No culpo la gent perquè està enganyada, però és que em pregunto com es poden donar informacions sense preguntar. Quan vaig decidir marxar, em vaig canviar de telèfon i el vaig donar només als amics. Ells ja saben a qui poden donar-lo. La veritat és que, dos anys després de plegar, em van diagnosticar un càncer de paròtide. Va ser la mateixa setmana que moria l’entrenador del Barça Tito Vilanova d’aquest mateix càncer. Però jo vaig tenir molta sort. Va ser un ensurt, però des del diagnòstic fins que em van donar l’alta van passar només sis sies! No va caldre ni radioteràpia ni quimio. No ho vaig explicar gens. Vaig pensar que no calia fer patir la gent. Que, en tot cas, ja arribaria, el moment. Quan a Miguel Bosé se’l va matar de sida, ell es va fer un fart de desmentir-ho per la televisió. Jo hauria pogut aprofitar perquè algunes cadenes em pagaven molt bé. No ho vaig fer.
Segueix l’actualitat teatral?
Veig alguns informatius, he seguit el mundial per televisió... Fa molt que no vaig a un Grec. Quan alguns amics actuen per Girona, o per Olot, els vaig a veure. Vaig plantejar la possibilitat de veure el mim Lindsay Kemp en un festival de la Costa Brava [el mim i coreògraf va morir dissabte passat, just després de fer-li l’entrevista] però ho vaig descartar al final.
Però ha accedit que li facin un documental.
Primer pensava que això no interessaria a ningú però es va plantejar una possibilitat com a prova. Em van gravar 4 hores i encara no he sortit de Buenos Aires. Ara ja no em sembla tan malament. I vam pensar que estaria bé entrar algunes talls d’actuació, i que podríem fer-los en viu. Per això es va plantejar una sessió. Però tanta feina per només 70 persones de públic... vaig proposar fer-ho cinc cops. Així, a més, hi haurà més oportunitats de gravar-ho i agafar les millors preses. Però el format de l’espectacle és que la meva pianista des de fa 20 anys, Bárbara Granados, parla de la seva relació amb mi i jo hi vaig apareixent. Com a Cartes d’amor en què ella va revelar molts enigmes del seu besavi: el compositor Enric Granados. Jo no sabia que era català ni la relació que va tenir amb, per exemple, Pau Casals.
És una creu, o un gag, la seva decepció per no poder cantar?
Jo no he cantat mai. He intentat acompanyar la música amb les lletres deixant que sigui suportable, a mode de Paco Ibáñez, que tampoc canta. Es pot dir que Callas i jo vam perdre la veu de molt joves. També coincidim que vivíem en un poble, en una família molt normal. Ella admiraria la meva carrera com jo la seva [somriu, sorneguer]. En aquesta vida és molt important saber qui som: Valorar-nos en la nostre justa mesura. Quan un director de TV3 va fer que m’acomiadessin d’un programa de Júlia Otero perquè no parlava bé el català hauria de saber que surto, amb foto, a l’Enciclopèdia Catalana, just després d’en Pavarotti. I ell no hi surt.
Anem al començament. 1969: vol palpar la revolució del maig del 68 i per això viatja a Europa.
Vaig fer el viatge en vaixell i em vaig trobar amb una companyia de ballarines que anaven a Barcelona (anaven molt buscades les actrius altes). Les van contractar. Jo les acompanyava amb els marits. Quan van detectar que jo no estava contractat, però que anava per lliure, també em van fitxar al mateix espectacle del Talia. A París, no hi havia quedat res del maig del 68. Jo em dedicava al mim de forma autodidacta i vaig voler aprendre a l’escola de Marcel Marceau (no el vaig veure mai). Em vaig avorrir i vaig saltar a una altra amb molta nomenada, la de Lecoq. Però tot i que ensenyaven molta tècnica no em deixaven ser creatiu. París era més car i vaig tornar a Barcelona, on aconseguia feines de ballarí. Casualment, vaig anar a coincidir en el bareto El Paraigua amb Lluís Llach, Quico Pi de la Serra o Serrat (tot i que venia menys). M’hi vaig fer amic.
Torna, llavors, a l’Argentina.
Sí, per nostàlgia. Al 1973 treballava al programa El buho i veiem la matança que es produeix pel retorn de Perón. Jo ja advertia a les forces d’esquerra que qui acabaria governant era la seva dona, que va arribar a videpresidenta. Vaig tornar a Barcelona. Aquest cop duia un espectacle tancat, de dos personatges.
Va coincidir amb Copi, en l’ambient de nit?
Cap al 1976 ell actuava al Saló Diana i jo, al Barcelona de Noche. En aquell moment, ell tenia un públic molt reduït; jo tenia tota la burgesia que havia sortit del Liceu, però també gent obrera. Es veu que el va fascinar la caricatura que m’anunciava: deia que ens assemblàvem. De fet, a mi, em van confondre per Copi quan vaig fer aquell muntatge al 2007. Un dia el vaig veure actuar a París per primer cop. Ell ja estava en plena decadència, anava al camerino i, quan tornava, sortia més embalat però es feia riure més a ell mateix que al públic; era trist veure’l.
Quan va venir a Barcelona, es percebien un canvi, aires de llibertat?
Vaig venir amb la meva germana, que s’acabava de separar. Quan vèiem dos policies tremolàvem i ens agafàvem de la mà. Vam veure manifestacions i càrregues policials. Jo treballava al Barcelona de Noche. Vaig ser el primer artista que vaig deixar de fer play back en aquella sala. També participava en reunions clandestines en favor de la llibertat d’expressió. Però em trobava que la gent del Lliure em demanava que assistís als assaigs de Mahagonny perquè opinés sobre el muntatge. Hi havia un ambient de llibertat, ganes de fer coses, de compartir.
Avui ens trobem en un atzucac similar, novament. La transició política va ser tan modèlica com se’ns va fer creure?
Es va arribar fins allà on van deixar els poders fàctics. Ara s’ha vist que hi havia molts interessos creats. Hi ha periodistes, com Pilar Urbano, que van desvelant informacions que no se sabien fins ara. Jo no vaig ser un activista polític, però sí ideològic. Poso un exemple: em van contractar per a la presentació d’una revista eròtica, que pretenia ser una mena de Vanity fair, amb molt bones firmes d’articulistes. Jo feia de presentadora. Com a complement van posar unes dones nues cel·lulítiques; era impactant però em va semblar degradant. Per això, després de cobrar l’encàrrec vaig anar-me a manifestar amb les feministes que s’estaven al davant del Teatre Oriente. Vaig fer el que em va semblar més coherent: Treballar, cobrar i protestar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia