Potser oblidem el més important

He tingut el plaer de llegir l’edició en català d’Un esbós del passat, text memorialístic de Virginia Woolf publicat fa pocs mesos per Viena Edicions amb una traducció de la gran Dolors Udina, que abans ens va aportar la tan justament celebrada de Mrs. Dalloway. Escrita a Monks House cap al final de la seva vida, mentre l’aviació alemanya assetjava Anglaterra, és una part de les memòries inacabades de l’escriptora, que va començar el text reconeixent l’empenta de la seva germana Vanessa: “Fa un parell de dies –el diumenge 16 d’abril de 1939, per ser precisos–, la Nessa em va dir que si no em posava a escriure unes memòries, d’aquí res seria massa vella.” No va arribar a ser-ho, però “seria massa vella” per recordar, de manera que, essent una qüestió fonamental de les novel·les de Woolf, hi apareix d’entrada la reflexió sobre la memòria que aborden aquestes memòries, que a la vegada es plantegen com es construeixen aquesta mena de textos tot considerant que la majoria són un fracàs. Això és així perquè, a parer de Woolf, diuen “això és el que va passar, però no diuen com era la persona a qui li va passar”. Creu que la raó, tan simple i tan complexa, és que és molt difícil descriure un ésser humà. I això comprèn, i potser encara més, descriure’s un mateix.

Llegir Un esbós del passat és, com a mi em sembla que no podria ser d’una altra manera tractant-se d’un text de Virginia Woolf, una experiència literària deliciosa i fascinant. No ho és perquè la literatura sigui un exercici estètic aliè a la vida, sinó perquè es fa amb la voluntat de donar-ne compte amb la consciència que, precisament, sempre s’escapa. La vida ha passat i els records són enganyosos perquè “les coses que no es recorden són igual d’importants; potser més importants i tot”. Què fa que unes coses siguin recordades i unes altres no? Podria pensar-se que és perquè són excepcionals. Però, quan ens expliquen coses de nosaltres que hem oblidat, ens adonem que són igual d’importants, o de nímies, que aquelles que recordem: “Per què recordar la bonior de les abelles al jardí quan baixava a la platja i oblidar completament que el pare em va tirar nua al mar? (La senyora Swanwick diu que ho va veure).” Allò que fa excepcionals certes coses és que les recordem. Potser, de fet, allò excepcional és el mateix record en la mesura que oblidem bona part del viscut.

Tot i que, com tots, n’havia oblidat tantes, Woolf explica moltes coses sobre la seva infantesa i adolescència. I sobre el seu entorn burgès intel·lectual. Només tinc espai per apuntar que s’hi fa present com van afectar-la les morts de la seva mare, esdevinguda quan ella tenia tretze anys, i de la seva germanastra Stella Duckworth; el fet que, sobretot arran de la mort de l’esposa, el capteniment del pare era irritat, vanitós, egoista; la complicitat amb la seva germana Vanessa, dones modernes crescudes en un món victorià. I em permeto anotar el seu primer record: “És de flors vermelles i morades sobre un fons negre: el vestit de la mare; ella estava asseguda o bé en un tren o bé en un autobús i jo a la seva falda.” El meu primer record també em fa veure asseguda a la falda de la meva mare; només recordo que miràvem a través de la finestra del balcó i que encara és agradable estar-hi asseguda.