La set eterna

Tot i estar immersos, encara, en la gira d’Ara i res (2017), Mishima faran demà a l’Acústica un canvi de xip per retrobar-se amb Set tota la vida, el disc –probablement– més mitificat dels vuit que ha publicat el grup barceloní en quasi vint anys de trajectòria. David Carabén, Dani Vega i Marc Lloret –que són els tres músics de Mishima que l’any 2007 van gravar Set tota la vida–, i Alfons Serra i Xavi Caparrós –que es van integrar a la banda a partir d’Ordre i aventura (2010)–, interpretaran demà a la mitjanit a Figueres totes i cadascuna de les catorze cançons d’un treball que és reflex també d’uns temps en què la música cantada en català va guanyar-se un públic que, fins llavors, havia tingut d’esquena. D’un costat del carrer no ha sonat mai en cap recital de Mishima. I Els ametllers, adaptació d’un poema de Joan Maragall, només ha estat interpretada en públic quan, al grup, li van encarregar el 2006 un recull de musicacions per al lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Carabén no menysté la importància que Set tota la vida (el seu quart treball, el segon en català) va tenir en Mishima. “És el disc amb el qual ens vam començar a sentir una banda seriosa. Fins aleshores, la música era una afició dels cap de setmana i, els discos, els gravàvem quan teníem temps.” Aquella vegada, però, Mishima van decidir viatjar fins a Puerto de Santa María (Cadis) i gravar sota les ordres de Paco Loco (que els produiria també els dos treballs següents) un disc amb el qual la banda “va trobar el seu so”. “Va ser una aposta decidida per créixer com a grup, perquè fins aleshores teníem un funcionament més o menys amateur”, valora Carabén. “Paco Loco va reorganitzar una mica les jerarquies dins el grup, va fer canviar la nostra lògica de funcionament i, per primera vegada, ens va fer sentir músics d’una manera bastant total.”

Les cançons –entre les quals hi havia Qui n’ha begut? i Un tros de fang, inevitables d’ençà d’aleshores en els concerts del grup– ja havien estat cuites al forn, però Mishima encara no tenia discogràfica. “Vam sospesar diverses opcions, però ens vam decidir per Sinnamon. La Paloma [Cordón] ens havia ajudat molt en la promoció de Lipstick Traces (2000) i, en aquell moment, pintava molt bé.” Sinnamon, ja extinta, era aleshores un gegant de la música a Barcelona, perquè, més enllà dels discos, gestionaven la Sala Razzmatazz i impulsaven festivals com el Summercase i el Wintercase. Set tota la vida era el primer disc que publicaven en català i, en algunes ressenyes, s’hi veia reflectida una opinió avui dia passada de moda però, aleshores, habitual en la crítica dominant: era increïble –es deia– que un grup que cantés en català pogués tenir referents tan “refinats”. “Sinnamon ens va instal·lar en un aparador internacional que ens interessava moltíssim”, recorda Carabén. “Gràcies a ells, per exemple, vam actuar amb Spiritualized a Madrid i a Bilbao, però a Catalunya no es coneixien prou bé el territori i vam fer-hi pocs concerts. Un disc com aquell hauria d’haver marcat un abans i un després pel que fa al coneixement que es tenia de nosaltres, però no va ser així.”

Amb el temps, però, Set tota la vida reforçaria el seu espai particular en l’obra de Mishima i, la seva aura de clàssic, sumaria punts quan, el gener d’enguany, coincidint amb el desè aniversari, Enderrock va impulsar-ne un disc d’homenatge, amb versions a càrrec d’Els Amics de les Arts, Marina Rossell, Mazoni i Joan Miquel Oliver, entre d’altres. “De Mishima, se n’han fet molt poques versions, de manera que allò va sorprendre’m molt”, diu Carabén. “Em va emocionar i em va fer sentir prescindible, d’una manera semblant a James Stewart a Que bonic és viure!”