Cinema

Un gran Txékhov

Michael Mayer dirigeix una adaptació nord-americana de ‘La gavina’ d’Anton Txékhov amb Annette Bening i Saoirse Ronan

L’obra d’Anton Txékhov creix any rere any. Les seves obres teatrals s’adapten cada temporada i de la seva narrativa se’n fan noves edicions –encara és recent El pavelló núm. 6 publicat per Minúscula–. La seva visió individual de l’ésser humà ens identifica a tots. En aquest context apareix la versió cinematogràfica de Michael Mayer sobre la peça teatral La gavina, una de les primeres que va estrenar Txékhov, que va rebre d’entrada unes bones garrotades per part de la crítica russa de finals del segle XX. Poc després seria un èxit total.

L’argument és senzill i la perícia de Mayer en el teatre i les sèries ha aconseguit una obra fastuosa. També pel director de fotografia Matthew J. Lloyd i el guió dúctil i versemblant a càrrec de Stephen Karam. Ambientada en un entorn arcàdic rural, tota l’obra s’escenifica a la mansió estiuenca del germà malalt de la protagonista, una altiva actiu que representa Annette Bening. Al seu voltant, un reguitzell de personatges dansen en rivalitat. El seu fill, un desequilibrat i gelós aspirant a escriptor enamorat d’una noia – Saoirse Ronan, que també voldria ser actriu i acaba sent el contrapunt de Benning–, que, a la vegada queda fascinada per l’amant escriptor de l’actriu. Tota una sèrie de personatges secundaris acaben d’arrodonir l’obra: la família del masover, el metge –un doble de Txékhov–. No cal dir que l’obra és un retrat magistral de la burgesia russa prerevolucionària i dels artistes de l’època, presumptuosos, arrogants i narcisistes com els d’ara mateix. El talent de Txékhov per transcendir supera els altres grans noms de la literatura russa del seu segle d’or, Tolstoi, Dostoievski, Gogol, Babel i companyia. A més té la sensibilitat per unir pràcticament tots els gèneres demostrant que és un escriptor total.

Mayer entén perfectament la dimensió de l’obra que adapta, però, per al meu gust, hi ha una distància –segurament un prejudici– insalvable en la credibilitat. Els personatges russos no semblen gens russos. Només pel nom. El problema és que tampoc són americans sinó que pretenent recrear una Rússia vuitcentista ha convertit el film en una pel·lícula anglesa. Això dona un aire d’impostura a tot plegat. Potser una adaptació més lliure els podria haver traslladat a Califòrnia i convertir-los en Harrys, Toms i Lindes. Grinyola una mica perquè sense que les adaptacions no anglosaxones tinguin visibilitat, una lectura així resulta molt ben feta, però un xic incòmoda. Reitero, cal veure-la.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Faulkner, l’autor de les mil veus

Barcelona
MÚSICA

Guillamino: “A la música del país, li falta un sentiment una mica més de tribu”

BARCELONA
música

Lecocq debuta amb ‘Sous la glace / Sota el gel’, un manifest bilingüe contra la superficialitat

la bisbal d’empordà
Crítica
música

Blau de Colònia

GIRONA
calonge

L’Orquestra Di-versiones encapçala el cartell del tercer OncoMusic Fest

calonge

Llum verda a la nova biblioteca central pendent de trobar el finançament de 13,9 milions

SANT CUGAT DEL VALLÈS
TEATRE

El TNC aborda la crítica al sistema judicial amb ’Els criminals’

BARCELONA
Cultura

Adeu a Lorena Velázquez, la reina del cinema fantàstic

novetat editorial

Laurent Binet presenta una novel·la epistolar i detectivesca

Barcelona