“He comprovat que l’art dona el millor que hi ha a les persones”

He triat aquest nom perquè em sembla que no al·ludeix a cap país ni nacionalitat específics. La raó és que jo no vull sentir-me de cap país, ni ara ni en el futur. La gent és igual arreu i les fronteres canvien cada dos-cents o tres-cents anys, per això crec que no paga la pena que hi hagi conflictes territorials.

Crec que la meva manera de pensar ve de petita. Vaig viure en molt països amb els meus pares: a França, a Alemanya... Vaig tornar a Ucraïna. Mai em vaig sentir d’enlloc. Ara visc a Catalunya. Jo no soc d’aquí, però a Barcelona em sento còmoda. I això és el que em val.

Jo soc una persona activa en el sentit del treball, en el meu cas la feina artística, i quan no pots obrir el teu potencial en el teu treball, artístic o no, a causa d’un conflicte que no et permet desenvolupar el que sents, és l’hora de buscar un altre lloc. No és que a Catalunya ho tingui fàcil, el món de l’art es troba en un moment complicat, però aquí em puc despertar al matí i pensar que puc pintar un quadre. A Ucraïna em sentia tancada, amb manca d’informació, d’inspiració, i amb poques possibilitats de moure’m, de fer o no fer res, d’estar sola o no. I si no tens capacitat de triar, no pots crear.

Potser per la meva procedència sovint sembla que jo hauria d’expressar el que passa en el meu entorn. Com a artista, jo no soc així. Jo el que vull és donar forma al que tinc dintre meu. Sovint sento com si se m’exigís parlar de la realitat...

Jo no soc una artista que traslladi situacions polítiques al meu treball, no m’interessa. Per això a vegades em sento aïllada: si no fas una cosa provocativa, sembla que no comptes. Respon a la meva manera de ser, soc una persona a qui li agrada l’aïllament.

Sí, els meus quadres són com mons paral·lels infinits. Sí, són paisatges però sense persones. És el meu univers, en què em sento com si estigués en un altre món. És una mena de joc de nens, d’entrar en un món sense sons i que mai s’acaba.

Jo he sigut pintora des de petita i mai en els meus primers dibuixos sortia la figura humana. En vaig pintar, de figures, quan estudiava perquè formava part de l’aprenentatge, però no ha estat part del meu univers artístic. Torno a dir que personalment no necessito gaire la gent, potser per això no la faig entrar en els meus quadres.

En un món complicat i dur, l’art t’ofereix un espai de tranquil·litat. Per a mi l’art treu el millor que té la persona. Penso que quan has vist una pel·lícula o has anat a veure una obra de teatre i l’endemà t’aixeques satisfet, amb ganes de fer coses, això és art, per això no estic d’acord amb l’art mirall que fa que es reflecteixin tots els teus problemes.

L’art ha canviat, no és com abans que només podies ser artista si tenies un gran nivell tècnic. Hi havia uns quants noms i prou. Ara, amb la digitalització, qualsevol pot crear. S’amplia molt el marge, tot s’ha fet més obert i es poden combinar antigues tècniques amb nous procediments. En aquest sentit, l’art s’ha expandit.

Igual que hi va haver una bombolla de les galeries físiques, també hi està havent una bombolla de galeries on line. Actualment la gent compra menjar o roba per internet, però, ara per ara, l’art és una experiència personal i viscuda. No sé si d’aquí a deu anys tot serà igual, però en aquest moment les galeries físiques crec que encara són necessàries. La gent vol veure i sentir l’obra en directe abans de comprar-la.

Treballo en temes relacionats amb la moda. A Ucraïna escrivia sobre moda a la revista Time Out. M’agrada molt aquest món perquè també permet jugar amb la bellesa. Crec que l’art i la moda estan molt relacionats.

Jo no tinc plans, tinc fantasies. Vull treballar amb altres formats, no limitar-me només a la pintura. Ara mateix estic treballant en aquesta direcció. Vull treballar el món tridimensional, continuar endavant.