L’art de la fotografia

La fotografia va ser la gran absent en el mític Congrés de Cultura Catalana que es va celebrar entre el 1975 i el 1977. Però els fotògrafs no es van quedar de braços plegats i el 1980 van organitzar les Jornades Catalanes de Fotografia. Que què volien? Tenir veu. Els va acollir la Fundació Miró, còmplice de les seves reivindicacions per atorgar a la fotografia la categoria de disciplina artística. D’aquesta lluita entusiasta que va aflorar a les acaballes de la dictadura i es va mantenir enèrgica durant la transició en parla l’exposició La fotografia “creativa” a Catalunya (1973-1982), que presenta La Virreina Centre de la Imatge fins al 14 d’octubre.

Per a aquella nova fornada de fotògrafs de vint i pocs anys que lluny de testimoniar la realitat volien “transformar la realitat”, precisa l’experta en fotografia Cristina Zelich, estava tot per fer. Avui són noms indiscutibles de l’art català, però en aquell moment les van passar magres: Toni Catany, Pere Formiguera, Manel Esclusa, Ferran Freixa, Humberto Rivas, Manel Armengol, America Sanchez, Maria Espeus, Jordi Guillumet, Manolo Laguillo... i tot un Joan Fontcuberta, el que acabaria assolint les cotes més altes de reconeixement, que va teoritzar a la revista Nueva Lente els neguits d’aquella generació “òrfena d’història, de crítica i de suport institucional”.

Només van tenir una opció, “fer-ho tot entre tots”, remarca el fotògraf Pep Rigol, que ha col·laborat amb la comissària, la mateixa Cristina Zelich, per brodar el recorregut expositiu. “El buit era total i van ser els mateixos fotògrafs els qui van prendre la iniciativa per a la inclusió del seu treball en el sistema institucional i artístic”, afirma Zelich.

La primera presència lluminosa d’aquella aventura va ser l’obertura, el 1973, de la galeria Spectrum al carrer Balmes, pionera en fotografia de l’Estat. La mostra de La Virreina arrenca amb aquesta moment tan especial per a la fotografia d’autor, si bé no ignora la tasca precedent que va fer la Sala Aixelà, que encara que tenia altres interessos lluny de la fotografia creativa va ser el primer lloc on van exposar alguns dels autors més prometedors d’aquella escena emergent.

A Spectrum, la fotografia va ser considerada per primera vegada com una obra d’art tan digne com una pintura de ser exhibida i comercialitzada. I es creia tant el talent dels autors catalans que no va posar límits a la seva ambició: el món els havia de conèixer. La tasca que va fer aquest espai per internacionalitzar-los va ser remarcable. A Spectrum també es van poder veure algunes exposicions de firmes mundials icòniques, com la de Richard Avedon, el 1975. “Es va vendre tot”, recorda Rigol.

Aquesta obstinació per situar la fotografia en la cultura contemporània la van compartir altres galeries: Fotomanía, Procés, Nikon i, més enllà de Barcelona, Tau a Sant Celoni i Forvm a Tarragona. Per aconseguir la visibilitat anhelada, molts fotògrafs es van agrupar, per exemple dins del Foment de les Arts Decoratives (FAD), en el col·lectiu Alabern o, a Banyoles, els 3 Peus; van editar revistes (Papel especial) i van picar la porta de les galeries d’art convencionals per infiltrar-se en les seves programacions, en aquest cas sense gaire èxit (Eude va ser una de les poques que els va tenir en consideració).

Primavera Fotogràfica

Al Congrés de Cultura Catalana no van ser convidats, però les Jornades Catalanes de Fotografia que van impulsar com a reacció van ser la llavor d’un dels esdeveniments més il·lusionants per al sector, la Primavera Fotogràfica, la primera edició de la qual, el 1982, ja va tenir el suport de la Generalitat. La lluita per “l’ideal de la fotografia en llibertat”, com en diu Rigol, no va ser en va, tot i que van continuar i hi continua havent molts de reptes pendents.