La novel·la epistolar de Franz Kafka

Franz Kafka va dir de Milena Jesenská que “és el foc viu com jo encara no havia vist mai... A més, és sensible, coratjosa, intel·ligent i tot l’aboca al sacrifici o, per dir-ho d’una altra manera, tot ho ha aconseguit amb sacrificis”. Aquestes paraules les va accentuar Margarete Buber-Neumann en la biografia que va publicar sobre Milena, i que Columna va traduir al català fa gairebé trenta anys. Realment va ser així perquè Buber-Neumann la va conèixer el 1940 al camp de concentració de Ravensbrück on l’amiga de Kafka va morir en mans dels alemanys el maig del 1944 en una operació de ronyó desastrosa.

Avui, gràcies als bons oficis de l’editorial Quid Pro Quo –vinculada al Gall editor– es publiquen Carles a Milena en traducció de Clara Formosa Plans, i pròleg del seu pare, el poeta i també traductor de l’alemany Feliu Formosa. En aquesta introducció ben esclaridora, el poeta català ens contextualitza la situació en què Milena i Kafka van entrar en contacte: “L’any 1919, en un cafè de Praga, Franz Kafka participa en una tertúlia d’escriptors amics, quan una jove periodista i traductora procedent de Viena li demana permís per traduir algun dels seus relats. Es tracta de Milena Jesenská, que ha llegit i admira l’escriptor. En una de les primeres cartes que després li adreça, Kafka li diu que només recorda el seu vestit i la seva figura (una manera ben kafkiana de veure les realitats que l’envolten). Mesos més tard, a partir del primer d’abril del 1920, inicia amb ella una correspondència que donarà lloc a un dels grans textos kafkians, una mena de novel·la epistolar sobre l’amor sens dubte més apassionat que va viure Kafka i que constitueix un immillorable vehicle per penetrar en la rica, complexa i enigmàtica personalitat de l’autor txec, membre de la minoria alemanya de Praga, que aleshores no arribava als quaranta mil habitants.”

El llibre és diferent dels altres més simbòlics com ara La transformació o El castell. Aquí tenim un escriptor enlluernat per la decisió de la jove traductora txeca. Feliu Formosa coincideix amb aquesta apreciació quan ens diu: “La Milena que Kafka va conèixer i estimar quan ella tenia vint-i-cinc anys i ell trenta-vuit era «un foc viu, com mai no ho havia vist abans, i alhora extraordinàriament delicada, coratjosa, intel·ligent». Així la descriu Kafka a Max Brod. Cal tenir en compte que Milena va saber valorar l’obra de Kafka quan aquest encara va trigar uns quants anys a ser una de les primeres figures de la literatura universal del segle XX. Milena, a més, va ser la interlocutora epistolar que Kafka va necessitar durant el temps que va durar la correspondència i després en el record, perquè ella el va saber comprendre, el va respectar, va ser sensible a la seva complexa personalitat, a la seva malaltia, el va compadir i li va professar un amor autèntic. En una de les cartes, Kafka diu que aquesta relació amb Milena és «la cosa més bonica que m’ha passat en tota la vida», i després de la trobada de quatre dies a Viena i ja de retorn a Praga des de la seva estada a Meran, afirma: «Jo què seria si tu no hi fossis».”

El cert és que Milena Jesenská va lliurar totes aquestes belles cartes a un editor poc abans de l’entrada dels alemanys a Praga. Estan escrites en un període que va del 1920 al 1923. Cartes a Milena és un recull de 132 cartes escrites entre Meran, Praga i Berlín. 126 d’aquestes cartes són escrites entre principis d’abril i finals de novembre del 1920, seguides de dues cartes del 1922, quatre del 1923 escrites encara des de Praga i dues del mateix any escrites des de Berlín, mesos abans de la mort de l’autor. Kafka passa els mesos d’abril, maig i juny a Meran fent una cura de repòs. Durant aquest període escriu trenta-dues cartes, una diària i de vegades dues a partir de juny. El dia 29 de juny, Kafka escriu des de l’hotel Riva de Viena, a punt per a la decisiva trobada per primera vegada amb Milena. Després, ja a Praga, continua la correspondència diària, un total de 92 cartes fins al mes de novembre, amb l’excepció de l’octubre, en què hi ha només dues cartes. En aquestes, la passió s’uneix a l’art. El resultat són unes extraordinàries reflexions que van més enllà d’un intent d’aproximació amorosa.

En les notes de l’edició es donen dades sobre la gènesi del llibre i la seva atzarosa publicació després de l’Holocaust, on la comunitat jueva de Praga ha estat pràcticament destruïda: “La primera edició de les Cartes a Milena de Kafka apareix el 1952 a càrrec de Willy Haas, escriptor i amic d’Ernst Pollak, i marit de Staša, l’amiga de Milena. Milena li havia lliurat les cartes la primavera del 1939, poc després de l’entrada de les tropes alemanyes a Praga. El 1949, Willy Haas comença a preparar-ne la publicació. Elimina unes quantes cartes i diversos fragments per motius polítics i sobretot per preservar la privacitat de persones que encara vivien o de les quals eren vius els familiars. No és fins més de trenta anys després, el 1983, que Fischer Verlag treu l’edició a càrrec de Jürgen Born i Michael Müller, en la qual es basa aquesta edició i que és la primera traducció en català. Aquesta edició incorpora deu cartes i més de seixanta fragments que no apareixien a la primera del 1952. Tot i que encara hi falta algun fragment, aquesta vegada ho indica amb una nota a peu de pàgina.”

La joia de la relació mostra un Kafka que poc té a veure amb les cartes al seu pare: “Que bonic, que bonic, Milena, que bonic. No hi ha res tan bonic a la carta (de dimarts) com la tranquil·litat, la confiança, la claredat de les quals ha sortit.” Kafka respecta que la noia estigui casada i el relat entra en una dimensió de psicoanalista, tant per l’emotivitat que l’autor de La transformació com per l’esforç de convertir el seu sentiment en una expressió sincera. Ens adonem del gran escriptor que era, però també des d’un registre intimista sense ser cursi. L’home malalt esdevenia poeta enamorat.