A vegades es fa difícil abstraure’s de la polèmica que pot envoltar una obra, com ara una pel·lícula, fins i tot abans de ser vista. A partir de les imatges del tràiler de Carmen y Lola i del fet que la seva directora, Arantxa Echevarría, hagi declarat que dona veu pública a les gitanes lesbianes perquè aquestes, malauradament, no en tenen, uns col·lectius de gitanes feministes han lamentat que una paia cregui que pot parlar per elles i que, a més, aporti una imatge de la comunitat gitana farcida de tòpics i prejudicis. Crec que, encara que faci present certs rituals, no és així, però es fa difícil contradir qui se sent (o només s’intueix) retratat de manera estereotipada des de fora.

Formada com a documentalista, la bilbaïna Arantxa Echevarría ha explicat que la seva primera ficció s’origina en una fotografia que mostra una parella de gitanes d’esquena en el seu casament, al qual no va assistir ningú. D’aquí, documentant-se amb el testimoni de gitanes lesbianes contactades a través de les xarxes socials, a la pel·lícula Carmen y Lola narra la relació amorosa (lligada al descobriment de la pròpia sexualitat) entre dues adolescents diferents entre si (una estudia i, vista com una estranya, no accepta el rol assignat; l’altra vol ser perruquera i, en principi, desitja casar-se) que, de manera inevitable, ensopeguen amb les seves famílies i el seu món. Concentrant-se en aquest enamorament, a la contra de les normes socials, Echevarría mostra una sensibilitat atenta a les mirades i a la sensualitat dels gestos. I aposta per la llibertat que, conquistada en no-llocs urbans on les protagonistes es troben d’amagat, mira cap al mar.