Nous espais per a l’art

La crisi s’ha acarnissat amb les galeries d’art. Ha estat una dècada negra, amb vendes minses i un desinterès general de la gent. Des del 2008, molts espais, alguns d’històrics, han abaixat les persianes. Però el sector no s’ha donat mai per mort. Quan va veure que se l’expulsava del centre, pels lloguers desorbitats, es va desplaçar a altres zones i inclús a altres ciutats de l’àrea metropolitana. Malgrat tot, els que han resistit han dut a terme inversions en locals i han reforçat la programació per aixecar els estats d’ànim. L’estat d’ànim és bàsic per a l’art.

La situació continua sent adversa, però el cert és que els últims tres anys hi ha hagut un canvi de tendència: la notícia ja no és que tanquen galeries sinó que n’obren de noves. Aquesta generació fresca d’espais compromesos amb la creació contemporània ha irromput amb força. Han destronat vells models de negoci i estan brodant noves maneres de relacionar-se amb els artistes i el públic. Alguns d’aquests projectes participen aquest any per primera vegada en el Barcelona Gallery Weekend (BGW), que s’inaugura demà, dimecres. És un bon moment per descobrir-los.

No és el cas de Bombon Projects, que es va estrenar en l’esdeveniment l’any passat. Aquest any repeteix amb una exposició de Pere Llobera. Bombon Projects, una de les sensacions d’aquesta nova família de galeries, són la gestora cultural Joana Roda i l’artista Bernat Daviu. Tenen el local, una antiga botiga de venda a l’engròs, al carrer Trafalgar, 45, un dels nuclis galerístics més potents de la ciutat. El seu programa és descaradament arriscat, amb propostes –molt ben comissariades, aquí està en gran part el seu secret– que interpel·len el públic.

El concepte vendible no forma part del seu vocabulari. “No podríem defensar una cosa que no ens agrada. Per nosaltres el més important és fer-ho tot amb afecte, ser honestos amb nosaltres mateixos i amb els artistes i treballar a poc a poc”, rebla Roda. No són comercials però vendre, venen, encara que només sigui per cobrir despeses, tant a col·leccionistes de tota la vida com a joves –aquests, majoritàriament estrangers–. Bombon participarà aquest final d’any en dues fires de prestigi que només conviden galeries joves amb caràcter innovador, la Sunday de Londres i la Nada de Miami.

El mexicà Uxval Gochez, cineasta de formació i amb 25 anys d’aventures com a marxant d’art, és veí seu al carrer Trafalgar, 36, des de l’abril passat. Gochez, que es va instal·lar a la capital catalana fa cinc anys, té una experiència prèvia bastant decebedora, al barri de Sarrià. “El mercat de l’art de Barcelona és suïcida, però vaig tardar molt temps a adonar-me’n”, diu, sense perdre el somriure. A la part alta sempre ha costat que funcionin les galeries, però ara confia que en aquest cèntric emplaçament li canviarà el signe. La galeria Aurora –el nom de la seva mare, artista– ocupa un vell magatzem subterrani que Gochez ha reformat amb imaginació. Quan hi va entrar, era un cau sinistre. D’aquí que el preu del lloguer fos tan llaminer. Gochez ha fitxat un planter d’artistes de l’escena barcelonina, sigui quin sigui el seu origen. En el BGW lluirà una mostra de Yamandú Canosa.

No té massa esperances en el col·leccionisme local, però sí, i moltes, en el forà, que se sent atret per la marca Barcelona com les mosques a la mel. “L’aura de glamur i bellesa de la ciutat m’ajuda a tancar vendes arreu”, assegura.

L’espai dels il·lustradors

Per sobre de la Diagonal hi ha una galeria que sí que s’està fent valer. És la Cromo, fundada per Natalia Zaratiegui. Zaratiegui és il·lustradora i aquest és el món que ha arrossegat fins al seu espai del carrer de la Riera de Sant Miquel, 27. El món de la il·lustració en un sentit obert, sense constrenyiments de disciplines artístiques. “A Barcelona feia falta un lloc per trobar-nos i per reivindicar-nos, ja que tradicionalment s’ha considerat que fem un art menor”, indica. A la Cromo no només s’hi fan exposicions. Hi ha una programació de xerrades, tallers, concerts, presentacions de llibres... La seva aposta per al BGW és doble: Laia Arqueros i Gina Thorstensen.

I encara més endins del barri de Gràcia, al carrer Montmany, 27, la galeria Die Ecke s’escapa dels habituals paradigmes. Té una història ben peculiar. La va fundar un arquitecte xilè, Paul Birke, amb la complicitat d’uns arquitectes barcelonins amics seus, els Ona Arquitectes. De fet, Die Ecke ocupa un espai del seu despatx. Un espai minúscul, de quatre per quatre metres, que fa les funcions de “vitrina” de la galeria Die Ecke mare, que es troba a Santiago de Xile i és una de les més reputades del país.

“La galeria de Barcelona és la primera parada dels artistes xilens que venen a Europa. Som el seu trampolí”, concreta Pedro Ondoño, d’Ona Arquitectes i codirector de la sala. Fins ara, Ondoño admet que tot s’ha fet de manera força improvisada, i fins i tot amb massa discreció, però a partir d’aquest BGW –durant el qual exposaran l’obra d’Enrique Ramírez– volen consolidar un programa més estable, amb entre sis i vuit exposicions a l’any.

Ricardo i Carla Zielinsky també venen del nou continent. Són brasilers i estan flanquejats per dos pesos pesants del galerisme barceloní al passatge de Mercader: ProjecteSD i Marc Domènech. Tenen una situació ideal i una il·lusió que els desborda. Per començar, Zielinsky vol que el visitant de la seva galeria, que va obrir el 2015, se senti ben tractat i acompanyat, entri o no amb ganes de comprar res. “Les portes del carrer estan sempre obertes, hivern inclòs. I rebem a tothom: la gent agraeix que t’hi adrecis, que siguis amable i que la guiïs en l’exposició. Volem trencar barreres. La gent, sobretot els joves, té por d’entrar en una galeria.” I amb aquest estil difondran la seva primera proposta dins del BGW, de l’artista Eduardo Marco.

La galeria Zielinsky s’ha convertit en un focus d’art llatinoamericà, tot i que no ha renunciat a representar alguns artistes europeus, entre els quals, també catalans. “És dur, comercialment parlant, però molt gratificant perquè treballem amb total llibertat per exhibir el que volem.” Costa, però ja han aconseguit fer realitat el somni de qualsevol galerista: que persones que mai havien comprat una obra d’art hagin fet el pas. El projecte Zielinsky s’ha expandit recentment: fa tres mesos va obrir una altra seu a Sant Vicenç de Montalt, en una nau industrial on irradiaran mostres més experimentals. A més, l’any que ve la parella de galeristes hi volen habilitar un espai per a residències artístiques.

El Poblenou és un altre dels districtes on tradicionalment hi ha hagut moviment galerístic. Un dels últims a incorporar-se al circuit és Dada Objet Trouvé, al carrer Pallars, 74-76. Adrián Agudo i Marc Esteller van tenir una idea que defuig completament el patró de galeria convencional. El seu és un espai híbrid en el qual conflueixen el disseny i l’art del segle XX i contemporani. En el BGW, en què participen per segon any, faran dialogar l’obra d’artistes de diversos temps i adscripcions, com ara Man Ray, Laszlo Moholy-Nagy i el tàndem Albarrán Cabrera. “És molt avorrit estar especialitzat. El nostre projecte està permanentment en mutació.”

Agudo i Esteller són molt crítics amb les maneres de fer de les galeries: “S’acostumen a prostituir pel que el moment demana. Però els projectes més duradors són els de quatre bojos que fan el que volen i que per res del món traeixen el seu criteri personal.” “Nosaltres som col·leccionistes i a la galeria venem el que voldríem per a la nostra col·lecció. És a dir, el millor. És frustrant que en moltes galeries les bones peces no estiguin a la venda. Com si la gent fos ximple.” I encara en ressalten una altra, de diferència important: “La gran majoria treballen per vendre a les institucions, en canvi els nostres clients són la gent.”

Després de tres anys i mig de trajectòria, Dada es planteja deslocalitzar algunes exposicions fora de Barcelona. El mercat local és, diuen, “depriment; cinquanta galeries es barallen per quatre o cinc col·leccionistes”. Ells han preferit centrar-se en el mercat internacional, fins al punt que un 90% de les vendes es tanquen a internet; un 70% de les quals, als Estats Units. Nova York és el seu comprador principal.

Art polític

No totes les galeries de creació recent prenen part en el BGW. Àcid Sulfúric va per altres camins amb un projecte que paga la pena conèixer. La van obrir fa poc menys d’un any la historiadora de l’art Cristina Mercadé i l’artista Miguel Ángel Pascual. Els seus dominis són el Poble-sec. Al local del carrer Ricart, 23 centellegen exposicions temàtiques que toquen qüestions d’actualitat. “Qüestions que preocupen a la gent”, diuen.

Actualment en tenen una que furga en les fatals conseqüències del turisme massificat. Fa temps es van submergir en el conflicte polític català. “Sempre contraposem visions. Oferim un doble joc. I amb un toc d’humor, que sol estar defenestrat en les galeries”, matisen. Tenen especial debilitat pels artistes que viuen als marges dels circuits de les exposicions. “La tasca de recerca és prioritària.” I tot el que acullen són obres creades expressament per al discurs. Els preus, assequibles, a partir d’un euro –“obra, no marxandatge”–. Per tot plegat, el públic d’Àcid Sulfúric sol estar format per gent que mai abans havia entrat en una exposició. I això té el seu mèrit.