Una còpia original

“¿Quedem a les torres venecianes?”. És un clàssic que els barcelonins se citin davant de les talaies de la plaça Espanya on, per suposat, sempre s’amunteguen turistes que sovint també comencen aquí la seva ruta pels museus de Montjuïc. Però ni els uns ni els altres poden entrar a l’interior d’aquesta doble rèplica del famós campanar de Sant Marc de la ciutat dels canals (bé, és el doble d’alt; en fa 100, de metres). I és que aquest element tan icònic de la imatge de postal de Barcelona no és visitable. Excepcionalment, un cop l’any, durant el 48h Open House, que aquest any se celebrarà el 27 i el 28 d’octubre.

Però aquests dies, fins demà diumenge, hi ha una oportunitat única per penetrar en el ventre de la bèstia d’una manera diferent. En el marc de la Barcelona Gallery Weekend, i dins del programa Composicions que han comissariat Glòria Picazo i Alexandra Laudo, una instal·lació artística d’Anna Dot i Aldo Urbano, de títol II, acompanya els visitants d’aquest espai secret des que posen els peus en el primer esglaó de l’espectacular escalinata de volta catalana que els porta fins a dalt de tot, on hi ha un mirador coronat per una piràmide de coure.

Dot i Urbano han gestat un projecte que grata sota l’estora de la història i dels significats de les torres venecianes, que van ser construïdes per l’arquitecte Ramon Reventós per a l’Exposició Internacional del 1929. De fet, la idea inicial era aixecar-ne només una, per situar-hi el sistema de control de la il·luminació del recinte. Va ser quan ja estava feta que es va creure convenient donar-li una germana idèntica, a l’altre extrem de l’avinguda de la Reina Maria Cristina, de tal manera que l’entrada al complex firal guanyés amb pompositat. La segona torre només havia de tenir una funció decorativa. I és en aquesta (mirant a la muntanya, la de l’esquerra) on s’ha muntat la intervenció del tàndem d’artistes.

Les torres venecianes havien de tenir una vida efímera, com tots els pavellons de l’Exposició del 1929. Després de l’esdeveniment, s’havien d’enderrocar, però es va decidir salvar-les. Paradoxalment, uns anys abans el campanile de Sant Marc es va esfondrar accidentalment i, després de molt debat, es va reconstruir exactament igual. Per tant, la torre autèntica no deixa de ser també un fals històric com les seves còpies barcelonines.

Durant l’ascens a la talaia, una cacofonia de veus i de sons que emeten diferents altaveus invoquen aquesta línia difusa que separa l’original de la imitació. Un miratge que residia en el mateix ideari de l’Exposició del 1929, segons el qual “el món era abastable dins del seu recinte”, precisa Alexandra Laudo. En contraposició, Dot i Urbano ensenyen un món fragmentat “que es resisteix a ser vist i a ser comprès en la seva totalitat”.

Al pis de baix de la torre, exposen un panorama de tela que amaga en el seu interior unes pintures que només es poden veure parcialment, i malament, a través d’uns petits forats. A principi de segle, els arcaics panorames eren una eina molt popular de difusió visual de les realitats exòtiques dels països colonitzats. Instal·lats a les fires, un xarlatà (així se’ls anomenava, i no per caprici) amenitzava les imatges amb relats fantasiosos.

El cas és que el públic arriba al mirador de la torre amb la il·lusió de tenir una vista panoràmica de la ciutat a 50 metres d’altura. Però aquesta tampoc és completa ni immaculada. Un dels trets arquitectònics distintius de la minúscula balconada són les 28 columnes d’estil clàssic que suporten el sostre piramidal. La visió del paisatge urbà, doncs, queda trossejada per aquesta galeria de pilars.

Al mirador de la torre bessona, que pel seu estat de conservació no és accessible, sorprèn la presència d’un objecte estrany, invisible a peu de carrer: una esfera gegant que sembla que leviti. És aliè a l’arquitectura original (o caldria dir a la còpia original?). El visitant ha de fer un nou esforç per poder-la espiar entre tanta columna. És de color daurat i simbolitza el que la Barcelona del 1929 perseguia: enlluernar el món. Els artistes i les comissàries han hagut de fer unes quantes gestions per poder pujar la bola a la torre. A instàncies de l’Ajuntament, van haver de consultar a Aena si el seu centelleig podia ser una interferència per als avions. Encara riuen.