“Estic obsessionat amb la història del meu país”

Jo personalment estic obsessionat amb la història del meu país, vaig créixer a Varsòvia, i a la casa on vivia encara hi ha marques de projectils a les parets i ruïnes al costat. Vaig créixer en un paisatge ple d’història, i quan viatjo a Occident trobo a faltar que tot tingui ressonàncies històriques. Un dels motius per tornar a Polònia a rodar els meus films és aquesta mena d’energia, l’impacte que té la història sobre els personatges.

No m’interessa fer pel·lícules històriques, penso que la narrativa simplifica massa. Crec que no es poden fer bons films històrics, només pots arribar a fer històries senzilles i didàctiques, però sí que m’agrada explicar històries humanes en contextos històrics. Varsòvia va patir especialment la Segona Guerra Mundial, hi van morir un quart de milió de persones. I encara avui dia passeges per la ciutat i veus on va passar tal cosa, on hi havia el gueto, on hi havia els quarters de la insurgència, on van executar gent... No em puc treure del cap aquestes imatges, tinc al cap un mapa imaginari de Varsòvia ple d’història. Encara que ara hi hagi un MacDonald’s, penso que potser al mateix lloc van executar 200 persones o hi van assassinar un comandant nazi.

Sí, tenia aquest assumpte pendent, i esperava el moment adequat per portar-lo al cinema. La història dels meus pares projecta una gran ombra sobre la meva vida. Eren una parella molt dramàtica, tots dos eren caràcters forts. Van estar junts, es van divorciar i van tornar junts, van marxar del país... I van morir junts, el 1989, abans que el mur de Berlín caigués. Irònicament, no van veure el final del comunisme. La seva vida va transcorre en bona part durant la guerra freda. Després de 40 anys, es van adonar que estaven cansats de barallar-se i que no podien viure l’un sense l’altre. És una història molt romàntica.

Procuro eliminar del guió les escenes que són allà per explicar, massa gràfiques. Els biopics sovint es narren com una cadena de causes i efectes: ara passa això, i després això i això... I no m’agrada. Per mi és massa simplista i banal. A la vida cada cosa que fas té moltes conseqüències, i no es pot simplificar en moments clau.

La forma està en funció de tot això que explico. Utilitzar el blanc i negre és per aquest motiu, perquè Polònia en realitat és plena de colors. He escollit el blanc i negre per usar els contrastos, per jugar amb la llum i la foscor dins dels plans. És diferent d’Ida, que és una pel·lícula més contemplativa, calmada. A Cold war hi ha més moviments de càmera perquè hi ha més conflictes, està plena d’energia. Intento que la forma sorgeixi de la natura de la història.

És un malson, has d’anar als Estats Units i ser amable amb la gent [riu]. Aquesta pel·lícula ha connectat amb el públic, ha tingut força espectadors a Polònia, i també ha funcionat molt bé a Anglaterra. Em resulta estrany, perquè tinc la sensació d’haver fet un treball amb intenció artística, evitant ser massa obvi, compromès... Però la gent s’emociona en veure’l, estic encantat. I estic molt content per Polònia, fer una altra pel·lícula que viatja, com els films de Krzysztof Kieslowski. Però l’Oscar no va canviar els meus problemes, són els mateixos: triar aquest o aquell actor, escollir les localitzacions...