El Dalí més explosiu

Salvador Dalí va definir Leda atòmica com la seva primera obra mestra. Ja era fora del surrealisme, com a mínim oficialment, després que André Breton l’hagués expulsat del moviment amb insult inclòs (feixista), a finals dels trenta. Tant hi feia: el surrealisme més instintiu estava desgastat i Dalí tenia fam de nous estímuls. Ja era fora també d’Europa, de l’Europa devastada per la guerra que havia perdut la capitalitat de l’art. I el que Dalí volia era situar-se al centre. El centre, és a dir, Nova York. Amèrica va ser la seva llar durant la dècada dels quaranta, i aquí, esperonat per una societat que admirava el seu neguit per innovar i que no s’escandalitzava amb les seves boutades, va crear Leda atòmica, una pintura flotant nascuda sota l’influx de la bomba atòmica.

“L’explosió nuclear del 6 d’agost de 1945 em va fer estremir sísmicament. Des d’aquell moment, l’àtom va ser el meu tema preferit”, diria Dalí per justificar el gir artístic del seu treball. Un canvi que també tenia a veure amb les seves pors més primitives. L’horroritzava la idea, per vaga que fos, d’una amenaça que el pogués destruir. Hiroshima i Nagasaki van estrenar l’era exterminadora. A Leda atòmica va exorcitzar la seva covardia. I la va erigir en el punt culminant de la seva recerca, artística i científica alhora. Se l’estimava tant, aquest quadre, que mai se’n va separar. I als anys setanta li va donar un lloc privilegiat al seu teatre museu de Figueres. El més privilegiat de tots: la sala dels tresors. D’aquí, abans i després de la seva mort, se n’ha mogut en comptades ocasions. Un parell per lluir a Barcelona, i una més a Venècia.

I ara s’afegeix a aquest reduït itinerari Sevilla. L’últim CaixaForum que es va incorporar, fa dos anys, a la xarxa de centres culturals de l’entitat financera catalana proposa una exposició d’una sola obra, sí. Però Leda atòmica es pot sentir ben acompanyada. Més que mai. S’ha retrobat amb una de les petites pintures que la va prefigurar, Triple aparició del rostre de Gala. Una delícia rara de veure. També li donen suport l’altra vintena de dibuixos preparatoris que la Fundació Gala-Salvador Dalí també atresora, i que per la seva fragilitat gairebé mai treu de la protecció de les seves reserves.

La magistral peça agafa tot de noves significacions a la mostra Dalí atòmic, que després de la capital andalusa anirà al CaixaForum de Saragossa. I aquí s’acabarà l’aventura.

Una aventura que és, sobretot, de descobertes de coneixements. Leda atòmica ha estat sotmesa a una investigació exhaustiva que ha durat dos anys i que ha liderat la curadora en cap de la fundació de l’artista, Carme Ruiz, comissària de l’exposició. La recerca ha permès de localitzar l’emplaçament on Dalí va pintar l’icònic quadre: en una cabana que va llogar a un coronel de l’exèrcit retirat a la ciutat californiana de Monterrey. En aquest espai menut, hi tenia tot el que necessitava per crear: llum natural, una butaca còmode i objectes i imatges inspiradores, com el cigne dissecat que a Leda atòmica vol penetrar, suspès a l’aire, una Gala mitològica. No es toquen. Cap element es toca en el quadre. És justament el que perseguia l’artista: invocar la poderosa lleugeresa d’un àtom.

Però no va ser només l’interior del taller el que el va empènyer a pintar-la. “Dalí no va triar aquest lloc per atzar: el paisatge de Monterrey li recordava el seu enyorat cap de Creus”, subratlla Ruiz. Però una cosa era la nostàlgia i l’altra, el negoci. El negoci era a Nova York. I aquí, a la galeria Bignou, és on va presentar l’obra el 1947. Inconclusa, perquè tothom bavegés amb la seva tècnica creativa. O això va dir ell, perquè el que és per les fotografies que s’han conservat no hi ha manera de veure què era exactament el que li faltava per ser una obra acabada. Potser retocs. Potser tot plegat no fos més que una estratègia per cridar l’atenció. Per acabar d’adobar la seva vanitat, va promocionar el primer capítol dels seus 50 secrets màgics per pintar, un tractat que publicaria un any després a la manera dels mestres renaixentistes que volien instruir els joves aspirants a artistes. Per Dalí, el seu manual estava destinat als aprenents que anhelessin “pintar tan bé com ell”.

Tot seguia una lògica en l’etapa americana de l’artista. Surrealista (sense carnet), però amb més capes. “Jo també vull ser un clàssic”, s’havia promès només arribar al nou continent, on va fixar la seva residència del 1940 al 1948. Dalí volia imitar els genis del Renaixement per assolir la seva transcendència. D’aquí també la seva fascinació per la ciència. Del tot nova tampoc ho era. A l’exposició del CaixaForum sevillà, una fotografia d’ell al costat de Lorca i de tota la colla de la redacció de la revista L’Amic de les Arts a Sitges, el 1928, revela que la dèria per la física nuclear li venia de lluny: a la mà hi du un exemplar d’una prestigiosa publicació científica editada a Nova York.