La Punxa immortal
Una exposició recorre els cent anys d’història de l’edifici construït per Rafel Masó, un dels símbols arquitectònics de la ciutat, que es va salvar de l’enderroc
La nit del 27 d’agost del 1973, el propietari va enderrocar els cinc xalets Masó a tocar La Punxa
Amb el permís dels campanars de la catedral i Sant Feliu, sempre amatents i majestuosos a l’horitzó del Barri Vell, el primer far que els turistes i nouvinguts divisen, tot just desembarcar amb tren a la ciutat de Girona, és la casa Teixidor, coneguda popularment com la Casa de la Punxa o, encara més, La Punxa.
L’edifici noucentista amb reminiscències del modernisme destaca, precisament, per un dels elements que el fan característic: el pinacle que li dona nom i que el remata. Cobert d’escates de ceràmica vidriada, que el distingeixen, des dels seus orígens s’ha convertit en un punt de referència a la carretera Santa Eugènia, una de les principals artèries de la ciutat i que, fa uns anys, encara ho era més quan hi havia a tocar l’antiga estació de tren.
Allà mateix, remuntant-nos a l’any 1918, es va edificar aquesta obra arquitectònica emblemàtica, pionera en l’època, construïda pel reputat arquitecte gironí Rafael Masó per encàrrec de l’industrial gironí Alfons Teixidor. Els treballs van començar aquell mateix any –l’Ajuntament va concedir el permís d’obres el 28 de juny– i es van culminar entre l’any 1922 i el 1923. Concebuda inicialment com a magatzem i bloc de pisos de lloguer per als treballadors de la fàbrica de farines Farinera Teixidor que hi havia situada a l’altre extrem del carrer, també es va encarregar de la urbanització formada per cinc xalets l’any 1928, els anomenats Xalets Masó adossats a La Punxa i que marcarien involuntàriament un dels capítols més foscos de la història d’aquesta ciutat.
Un atemptat “bàrbar”
“Si diuen que Girona va ser tres vegades immortal, La Punxa ho va ser dues”, va reivindicar Miquel Vendrell, president del Col·legi d’Aparelladors, Arquitectes Tècnics i Enginyers d’Edificació de Girona, durant la inauguració de l’exposició commemorativa del centenari de l’edifici que té lloc a la mateixa Punxa, seu actual dels col·legiats. Vendrell es referia a dos episodis que van afectar la supervivència d’aquest obra: el llamp que va malmetre l’estructura de la cúpula el 2006 i, encara molt més dramàtic, els fets que van tenir lloc el 27 d’agost del 1973, quan, de matinada, el propietari va decidir enderrocar el conjunt “amb nocturnitat i traïdoria” començant pels cinc xalets de la urbanització adjunta, davant l’amenaça de no poder exercir una operació immobiliària perquè el conjunt estava pendent de la qualificació d’edifici històric i artístic.
L’enderroc dels xalets va causar molt de rebombori i denúncies, com no podia ser menys, en el que Vendrell considera que ha estat “un dels atemptats en l’àmbit del patrimoni gironí més bàrbars registrats”. En diaris de l’època, com ara Los Sitios, ja es va qualificar l’assumpte d’“enderrocament clandestí”. Malgrat això, l’Ajuntament de Girona no va dir ni piu fins al 12 de setembre en la que Vendrell qualifica “d’actitud sospitosa”, tot i que recorda que el context d’aleshores era preconstitucional.
Seu dels aparelladors
El Col·legi d’Aparelladors, liderat en aquell moment per Joan Maria Gelada, va passar de “les paraules als fets”, recorda l’actual president del col·legi. El 1974, la direcció general de Belles Arts va presentar una denúncia i el Col·legi va interposar una querella criminal contra els responsables de la demolició il·legal, el constructor d’obres Climent Roca i l’agent de la propietat immobiliària Joaquim Ribas. Novament, la impunitat es va fer palesa quan el sumari va quedar arxivat poc després. Atès el perill i la via lliure per a construir-hi, el 1977, Gelada va denunciar l’estat d’abandonament i de degradació de l’edifici a l’Ajuntament i al delegat del Ministeri d’Educació. L’any 1979, va decidir adquirir l’edifici per rehabilitar-lo, “mantenir-lo i retornar-lo a la ciutat”, assenyala Vendrell.
El 24 d’abril del 1982, després d’una rehabilitació curosa dels arquitectes Joan Tarrús, Jordi Bosch i Santiago Vives, va passar a ser la nova seu del Col·legi d’Aparelladors de Girona, que fins aleshores estava situada en un entresol al carrer Juli Garreta. El cost de la reforma va superar els 28 milions de les antigues pessetes.
La mostra, titulada La Punxa, centenari d’una icona i comissariada per Anabel Ros, reuneix documents inèdits que repassen els diferents períodes de la història de l’edifici, entre què hi ha plànols, l’expedient de la llicència municipal d’obres i fotografies històriques i de la reforma a què es va sotmetre, després d’anys d’estar abandonada i en perill d’acabar com la malaurada urbanització.
Per sort, La Punxa és immortal.
