“No és el mateix guanyar ‘on line’ que tenint els jugadors a prop”

Tenen sentit perquè són dues coses diferents. El videojoc agafa molt l’aparença del joc de taula i anomena joc de rol allò que no ho és. És el que va fer el cinema amb el teatre: s’obrien les cortines abans de començar la sessió. Es copia la litúrgia però són dues coses diferents. Una cosa és que tu sol o amb molta gent juguis contra la màquina, i una altra és que et reuneixis amb gent per gaudir d’una experiència que està totalment reduïda a aquella partida que estàs jugant en aquell moment. Són competència perquè intenten agafar un espai de lleure de la gent, però és com comparar el fet de treballar plegats en una redacció o treballar des de casa. L’experiència és diferent.

L’experiència és diferents si guanyes una persona presencialment o si la guanyes on line. Hi ha el que s’anomena metajoc, tot allò que envolta el joc, com per exemple la seva preparació: has de decidir com jugaràs. Això en el joc de cartes Màgic és molt important perquè primer has de preparar la baralla; després, la partida, i un cop acabada, veure les conseqüències que té. En els jocs temàtics, com els Warriors, si has guanyat o perdut la campanya de Napoleó es converteix en un tema de conversa.

Amb la minimització de l’atzar. Abans el joc era bàsicament sort. En l’oca o el parxís, per molta estratègia que fessis, tot depenia de com queien els daus. Els jocs basats en la presa de decisions estaven molt reduïts als escacs o al wargame clàssic. Això acaba quan surten els jocs alemanys Catan i Carcassone als anys noranta. Són jocs en què l’important és la decisió que prens. Això crea una cultura del fracàs, perquè si perds vas entenent per què perds; cosa que fa que cada cop en sàpigues més perquè et vas fent les preguntes correctes i vas millorant el teu rendiment jugant. Una altra cosa és que aquests jocs prenen del videojoc la connexió immediata, el ploug and play, és a dir, de seguida et pots posar a jugar. Els reglaments estan molt més ben explicats, més ben tutoritzats, i hi pots jugar deu minuts després d’haver llegit els reglaments, cosa que en els jocs anteriors la gent acabava jugant amb les regles de casa seva perquè no les entenia. La falta de temps que té la gent també es té en compte; es procura que no durin més d’una hora.

Hi ha jocs temàtics, de transició, com el Trivial, Monopoli, el Risk i el Cluedo sense els quals no s’entendrien els jocs d’ara. Però és com dir que el 2CV, el Volkswagen Escarabat o el Citroën Tauró van ser grans cotxes; sí, però no tenen res a veure amb els que hi ha ara. Una altra diferència dels jocs d’ara és que fins a l’últim moment no se sap qui és el guanyador perquè hi ha moltes maneres de vèncer. Això deixa enrere aquella situació en què el que perdia anava mirant el que guanyava, que cada cop guanyava més. Això es desfà des que els jocs són d’autor.

Hi ha una cosa que diem perquè ens la creiem a Devir, i és la raó que fa tirar endavant el negoci: a tothom li agrada jugar. El que passa és que no a tothom li agrada jugar al mateix. Hi ha gent a qui li agrada més el joc lingüístic; a altres, els d’estratègia, hi ha a qui li agrada molt la interacció entre altres jugadors, i altres juguen com ho feien al parvulari, que tots juguen al mateix, però cadascú fa la seva partida, com als escacs. Nosaltres el que hem de fer és treure jocs per a totes les edats i amb tots els nivells de dificultat. Aquest any n’hem tret 50 novetats, 35 són jocs nous i la resta, reedicions. Tot això ens obliga a explicar bé com són els jocs i com s’hi juga, i dir a la gent quin joc pot triar.

Cap. Hi ha jocs que són infantils, i a partir dels 12 anys el nivell de dificultat fa que els sigui més difícil, però s’hi adapten i trobem que n’hi ha de 14 que ja juguen a jocs de 23. Tot depèn del temps que hi vulguin de dedicar i si tenen una colla a qui els agradi el mateix joc. El joc de taula requereix un compromís molt bèstia de temps i de quedar físicament amb gent.

El que hi ha són apps per generar nous escenaris dins del mateix reglament. Hi ha jocs que ja ho demanen. El que no fan els jocs de taula és voler assemblar-se a una cosa que no són tot incorporant tecnologia.

Sí, també n’hi ha de solitaris.