Una meravella italiana

Alice Rohrwarcher va guanyar fa quatre anys el Grand Prix a Canes amb Le meraviglie, en què mostra una família que viu en el món rural amb una economia al marge de la societat de consum, i és així que el títol d’aquest article fa una picada d’ullet a l’anterior pel·lícula de la cineasta italiana mentre a la vegada celebra que Lazzaro felice és tant o més meravellosa, comprenent el fet que les dues són faules arrelades a la realitat que s’obren al meravellós en el sentit que la poesia hi irromp de manera lluminosa.

Tanmateix, el títol també podria ser Un miracle italià amb diverses significacions. Atesa la seva bellesa, que també ho és de caràcter moral i tenint present el seu atreviment d’afirmar la possibilitat de la bondat humana enmig de tant de nihilisme, és un miracle la mateixa existència d’aquesta pel·lícula, amb la qual Rohrwarcher va compartir amb la també esplèndida Tres cares, de Jafar Panahi, el guardó al millor guió en el darrer Festival de Canes mereixent-hi, a parer d’uns quants, una més gran recompensa, que va obtenir a Sitges amb el premi del jurat. El cas és que, a més, s’hi produeix literalment un miracle, que s’anuncia amb el nom del protagonista, aquest Lazzaro (Adriano Tardiolo, una revelació) portador d’una bondat de la qual, com s’ha dit, s’afirma que sempre pot revenir o, de fet, ressuscitar. Lazzaro és un innocent hereu de la Gelsomina de La strada, del Totó de Miracle en Milà, o fins i tot del Totó de Pasolini. I és així que el miracle (apel·lant al títol de l’esmentat film de Vittorio de Sica) és el fet que Rohrwacher sigui capaç d’assumir el llegat del més gran cinema italià (incloent-hi també d’Ermano Olmi a la comèdia social neorealista amb personatges que usen la picaresca per sobreviure) d’una manera personal, viva i enriquidora.

Lazzaro felice es divideix en dues parts: la primera transcorre en el món rural en la propietat d’una marquesa (Nicoletta Braschi) on viuen famílies en esclavatge; a la segona part, un cop han sigut alliberats i també abandonats a la seva sort, els antics esclaus intenten sobreviure en una ciutat o, de fet, en la selva capitalista integrant-se en una troupe liderada per un Sergi López en plena forma. Del feudalisme al món contemporani, perviu l’explotació, però també l’humanisme que il·lumina aquesta pel·lícula en estat de gràcia o posseïda per un àngel.