Llibres
Albert Sánchez Piñol
Novel·lista
“«Fungus» és un ‘western’ hivernal”
La tragèdia del gènere humà és que la gran perversió són les relacions de poder
Quan m’he sentit més viu és en les guerres, perquè estàs a prop de la mort
Albert Sánchez Piñol se’ns ha fet boletaire. No en el sentit d’anar a caçar bolets –assegura que mai en troba, en cas que n’hagi buscat mai–, sinó en el d’haver estat il·luminat amb una fogonada creativa enmig de la frondositat del bosc de la fantasia. Dit més clar, està encantat amb els fungus, els personatges que protagonitzen la seva nova obra, Fungus (La Campana).
Nascut a Barcelona el 1965, aquest antropòleg i novel·lista és famós pels sis títols (aquest és el setè) que ha publicat amb La Campana i dels quals ha venut mig milió llarg d’exemplars, només en català. Van a banda les vendes a la resta del món, tenint en compte que “és l’autor català més traduït”, afirma l’editora Isabel Martí.
Després de publicar La pell freda i Pandora al Congo, Sánchez Piñol va declarar que tenia previst tancar la trilogia amb una obra en què els estranys –la societat monstruosa que a la primera venia de l’aigua i a la segona de la terra– arribarien de l’aire. Fungus encara no és aquesta obra, si bé comparteix moltes característiques amb les dues citades.
Ambientada el 1888 als Pirineus, narra la història del Ric-Ric, un anarquista que fuig de Barcelona i que, casualment, activa de manera progressiva una mena de societat formada per bolets de grans dimensions i capacitat destructiva. Hi ha una noia atractiva, la Mailís –en aquest cas humana i sense joc de paraules amb el nom, com passava amb l’Aneris i l’Amgam–, que té un fill i un pare. I contrabandistes i guàrdies civils esbudellats i militars espanyols amants de l’òpera i altres de francesos i moltes batalles i moltes reflexions polítiques i filosòfiques i molt d’humor. I per damunt de tot, els fungus, uns éssers amb l’atractiu ambigu dels gremlins en forma de fong boscà. Tot i que no ha quedat satisfet de les dues pel·lícules que s’han basat en obres seves, l’autor confessa que ja s’estan movent els drets de Fungus.
“El mal no existeix, només existeix el poder.” Vol dir que el poder ens torna malvats? O que els malvats busquen el poder?
La tragèdia del gènere humà és que la gran perversió són les relacions de poder. La desgràcia és que totes les relacions són relacions de poder.
“La gent comuna no és conscient del poder que té”, diu la cita inicial de Brossa.
És la part més esperançada. L’alternativa. Així mostro les dues cares d’una mateixa moneda. És el poder que tenim com a poble, com a massa, com a base social. La gent entesa com a societat, no com els de dalt, evidentment.
El tema de l’obra és el poder.
És clar, no va de bolets [riu], va del poder, que és un tema que sempre m’ha apassionat i que penso que es pot explicar en clau narrativa. No és un assaig polític, és narrativa, són uns personatges que s’enfronten a unes situacions impossibles, que és el que ha de plantejar qualsevol novel·la.
Després de ‘Pandora al Congo’ va dir que hi hauria una tercera obra en què els monstres vindrien de l’aire...
Sí, sí, i la tinc al cap fa molt temps. Sempre dic que no començo un llibre fins que està acabat. I tinc moltes ganes d’escriure-la. Després de tants anys en aquest món, de tots els llocs comuns estúpids que té la literatura, només em quedo amb allò que diu que són els llibres els que escullen quan han de ser escrits. I no ho pots combatre. Els meus interessos em dicten acabar la trilogia, però si et surten uns bolets pel mig o un Victus, ho has de seguir. La creativitat no és una bombeta que s’encén, és una aixeta que s’obre i l’autor és l’aixeta, no l’obre i la tanca, no té cap govern sobre tot plegat.
Ens fa cinc cèntims de la que tancarà la trilogia?
Serà molt en la línia de Solaris, molt antropològica, en una Barcelona postapocalíptica. I els pocs supervivents s’interroguen sobre què ha passat. I sobre com es poden comunicar amb algú que és d’una altra part de l’univers.
‘Fungus’ té punts en comú amb ‘La pell freda’ i ‘Pandora al Congo’, amb més humor, no?
Sí, però va per lliure. La vaig començar el 2005. Era un totxo amb capítols en què descrivia l’Exposició Universal del 1888 que ja no hi són. I el Ric-Ric fugia de Barcelona però anava a Terranova, no als Pirineus. Torno al fantàstic, però menja a part de la trilogia. M’agradaria que fos el primer episodi, perquè uns personatges que costen tant de crear, sobretot els fungus, es mereixen una continuïtat. Són unes criatures amb recorregut i al segon llibre faran eclosió.
Però els bolets ja hi sortien?
I tant. El que no entenc és com dins de la literatura catalana, en l’apartat fantàstic o no, ningú hagi parlat dels bolets! Has vist l’atracció malaltissa i ridícula que desperten? Si el 90% són aigua i la gent no et confessa ni sota tortura on els troben! És l’última pulsió que ens queda del caçador recol·lector.
Són tot un món...
Segons com te’ls miris, semblen aliens. Són unes criatures molt curioses, i si a sobre fas que caminin, que pensin i que tinguin inquietuds, acaba sent una literatura d’evasió... que se n’ha anat molt lluny.
Com definiria ‘Fungus’?
És un western hivernal. Passa a l’època dels westerns, la segona meitat del segle XIX, i el que defineix el western és el territori de frontera, que a Europa són les serralades.
“Déu potser és molt gran, sí, però els Pirineus sempre seran més grans que Déu.” Converteix la serralada en un paratge gairebé mític, esquerp, dur, realment poderós...
Mostro una naturalesa antibucòlica. No hi ha ni una sola frase en què digui “que bonics són els Pirineus”. Perquè per a la gent que hi vivia allà no ho era. Els romàntics que estimaven la natura eren uns excèntrics. A l’obra he volgut donar una visió inversa, com més lluny dels homes, de les valls, com més amunt, en comptes de ser tot més pur, tot és més corrupte, més degradat, més violent.
Hi ha força personatges, però els que tenen més protagonisme són el Ric-Ric, la Mailís i els fungus.
Els fungus són els protagonistes. El Petitó i el Borni. Les trames queden perfectament tancades i hi ha un clímax narratiu en què passa una cosa [no la diem per no destapar res] contra tot pronòstic perquè aprenen a somiar. Però el Petitó queda obert a més trama, el Ric-Ric és com un Joker, allà on va fa merder, la Mailís és qui ha après el llenguatge dels fungus, el seu fill, l’Alban, també tindrà una certa transcendència... Tots tenen continuïtat en la segona part. I sobretot el Petitó, que haurà de governar una societat que no tolera els governants!
Ho tindrà complicat, sí...
Parlo del poder d’una manera molt propera i molt llunyana alhora. Hi ha dues grans concepcions del poder. Per a Nietzsche, el governant és el gran home que encapçala el seu poble i el du a la seva fita històrica. En canvi, Marcel Mauss afirma tot el contrari: els governants no són res més que els titelles dels governats i o fan el que els manen o cauen.
I el Ric-Ric n’és una mostra, perquè es creu que mana els fungus i el manen a ell.
És un borratxo que està en el lloc i el moment afortunats per obtenir el poder, despullat de qualsevol guarniment. I això dona per a molt, narrativament. Els governants no són res sense el consentiment dels que estan a sota. I fer això amb bolets no se li havia ocorregut a ningú.
Els fungus són una societat ben curiosa...
Vaig mirar de crear-la amb uns paràmetres totalment allunyats de nosaltres. No tenen necessitats humanes, no tenen família, no tenen sexe... I tenen un llenguatge d’emocions articulades. Com pots enviar un polític –que menteixen tant– a negociar amb ells, que veuen el que pensa? Els fungus, sent tan diferents dels humans com podria imaginar-me, són un mirall molt nítid de nosaltres i les nostres relacions de poder. Si no, serien un monstre de Lovecraft, en què no hi ha res més que el monstre. I aquí hi ha un discurs. S’hi pot estar més o menys d’acord, però el discurs hi és.
Com és que està il·lustrada?
El Quim Hereu és un pintor molt bo. Forma part d’un moviment que es diu estrambotisme, que fan bèsties estranyes. Quan li vaig oferir aquest món dels fungus li va agradar. És un relat amb imatges molt poderoses: el Ric-Ric fent un discurs sobre Bakunin als fungus, l’apoteosi del Petitó quan aprèn a despertar altres bolets, la batalla campal de to general Prim...
A més de la portada, que és un oli, hi ha un desplegable.
Ja que tenia un pintor de primer nivell, vaig voler cuidar molt l’edició. Per això hi ha el desplegable d’un dibuix amb llapis molt treballat. Jo hauria volgut un format i un disseny de novel·la de western de cap a peus...
El Ric-Ric, tot i ser un anarquista teòric, tracta els bolets de manera despòtica, però els que acaben llegint la ment, un poder totalitarista de la mena de ‘1984’, són ells...
Ric-Ric no és ningú, no controla els fungus. El manen a ell, són els de sota i se n’emancipen. El Ric-Ric és un Felipe González alcohòlic, un demagog, un pocapena... És una metàfora dels governants, que no són ningú, en el fons. Hi ha gent que es pensa que els Estats Units els governa el Trump! [Riu]
Definició d’‘exèrcit’: “Una colla d’idiotes armats que segueixen estúpidament un drap de colors.” I abans ja hem llegit: “Soc tan covard que només serveixo per a militar.” Com és, però, que li agraden tant les batalles?
Perquè hi ha una qüestió de límit, de frontera. Quan m’he sentit més viu és en les guerres, perquè estàs a prop de la mort. Per això jo no critico mai els toreros, els entenc. La guerra, la batalla, és un moment amb tanta presència de l’atzar... Hi ha una part de tu que pot actuar, que pot decidir, que pot gestionar, però una altra depèn d’unes circumstàncies que et superen tant... A mi el que em fascina és això, la suma d’elements diferents que intervenen en una activitat tan decisiva, que fa que totes les batalles siguin diferents i, alhora, que siguin iguals. La màxima expressió del desordre és la violència, i al poder, quan se li acaben els arguments, sempre li queda la violència. Què ens han d’explicar a nosaltres, com a catalans...
Entre molts altres, fa una picada d’ull al Monterroso a l’inici del capítol III: “Quan es va despertar, el bolet encara era allà.”
Home, i tant! És que va clavat. Tècnicament, és un factor desencadenant molt bo, molt fort. Un cop arribats aquí, a veure qui té els collons de deixar de llegir? Cal això i més, per mantenir els lectors.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
