Un Degas a la reserva

Poc abans de fer un viatge als EUA, vam trobar Anna Pagans, que, en el curs de la conversa, ens va comentar que si visitàvem el museu més important de Boston, on faríem estada, hi trobaríem un retrat d’un avantpassat seu, el tenor Llorenç Pagans, pintat per Degas. Hi va afegir que al quadre també apareix el pare del pintor, Auguste Degas, i que n’hi ha un de molt semblant al Museu d’Orsay. Li vam assegurar que aniríem al Museu de Belles Arts de Boston, i que saludaríem el seu parent. Per tal que el coneguéssim, Anna Pagans ens va fer arribar el llibre Llorenç Pagans (1833-1883). La veu dels impressionistes, escrit pels musicòlegs Joaquim Rabaseda i Matas i Joan Gay i Puigbert, que va ser publicat el 2017 amb una edició acurada de Curbet Edicions i la Fundació Valvi. Em vaig endur el llibre i el vaig espigolar durant el viatge.

Gràcies a la recerca de Rabaseda i de Gay em vaig assabentar que Llorenç Pagans (nascut a Cervià de Ter el 15 de desembre del 1833) no només va ser pintat per Degas, sinó que, relacionant-se amb els impressionistes, també va ser retratat per Edouard Manet: Portrait de monsieur Pagans, un oli sobre pergamí que originalment formava part d’una pandereta de la col·lecció del tenor. El llibre comença bellament amb una evocació de la visita que van fer Rabaseda i Gay al cementiri de Batignolles. Hi van anar per trobar-hi la tomba de Pagans, amb una columna coronada amb un bust del tenor. L’escultura va fer-la Ferdinand Leenhoff quinze anys abans de la mort del seu amic. Leenhoff era cunyat de Manet, que va fer-lo cèlebre, tot i que d’una manera pràcticament anònima, situant-lo al centre de Le déjeuner sur l’herbe i així al costat de la dona nua (la model Victorine Meurent) mentre que, al fons, hi ha Suzanne Leenhoff, casada amb Manet havent tingut abans un fill secret.

Centrem-nos, però, en Llorenç Pagans, de qui Rabaseda i Matas expliquen que, havent arribat a París l’any 1858 per estudiar cant al conservatori, es va fer famós en els cercles literaris i artístics actuant en vetllades musicals als salons i, segons testimonis de l’època, fent-hi amistats pel seu caràcter afable i honest. Com que no n’hi ha cap registre sonor, la seva veu només ens arriba descrita pels seus coetanis com a afinada, flexible i expressiva, però poc potent, de manera que era considerat un tenor més apte per als concerts que per a l’òpera. Tot i això, també va interpretar òperes, sobretot de Rossini, en els funerals de qui, el novembre del 1868 a París, va cantar-hi. El fonògraf, doncs, no va arribar a temps per enregistrar la seva veu, de manera que, apunten els seus biògrafs, la fama de Pagans va apagar-se mentre que han restat, i encara més valorades amb el temps, les obres dels seus amics artistes, entre què Degas, que no només va pintar-lo als dos quadres esmentats, sinó també en d’altres, com ara a Pagans (L’homme au cigar). Fumava, doncs, el tenorino? Tals quadres i més són reproduïts al llibre esmentat, de manera que vam observar les diferències entre els dos quadres de Pagans amb Auguste Degas, que hi escolta el tenor a la guitarra en una vetllada musical. Només en diré una: al quadre del museu d’Orsay, la figura de Pagans és frontal, mentre que apareix de perfil al de Boston.

Visitant el Museu de Belles Arts de Boston no vam veure, però, el quadre. De tan gran com és, no havíem arribat on era exposat? Passats uns dies, vam trucar a les oficines del museu. Ens van informar que el quadre era temporalment en la reserva. El nostre interès va fer que accedissin que el veiéssim. Vam ser guiades per una conservadora del museu a un soterrani. No va ser tant per la bellesa del quadre en si mateix que vaig sentir una certa emoció: era com si s’hagués convertit en un secret que aleshores ens era revelat.