“Tot i retratar una família pobra, hi volia bellesa”

Per mi no està gaire clar. El personatge de Nobuyo, que interpreta Ando Sakura en aquesta pel·lícula, pensa que és més important la família que un escull, però després tenim el personatge de l’àvia, que segueix sense poder tallar les relacions amb el seu fill biològic, al qual va a veure una vegada i una altra. La pel·lícula reflecteix diferents visions sobre aquesta qüestió, i penso que al Japó tampoc hi ha una visió clara de què és i què no és una família.

Jo ara mateix soc pare d’una família i sí que tenim relació de consanguinitat, però intento dir-me a mi mateix que amb això no n’hi ha prou per formar una família.

La idea que volia donar és que, per a les persones que viuen en aquesta casa, poder viure allà junts és una mena de xarxa salvavides que els impedeix caure encara més avall. Són persones que estan en una mala situació, però gràcies al fet d’estar junts no empitjora.

Sí, té punts en comú amb aquestes dues pel·lícules. A De tal padre, tal hijo, volia posar en contrast la relació de consanguinitat amb la relació afectiva, i veure quina de les dues és més important en una família. En aquest cas volia explorar com es forma una nova família, de quina manera un comença a sentir-se’n membre. A Still walking el punt de vista estava molt concentrat en espais familiars reduïts i molt concrets. A El tercer asesinato ja vaig posar el punt de vista més alt, en la interacció de la gent amb la societat, no només en el que passa dins la família. En aquest sentit, Un asunto de familia té més a veure amb pel·lícules dels meus primers anys, com ara Nadie sabe.

La veritat és que m’agrada tocar diferents temes i a patir d’ara ho faré encara més. Suposo que no puc evitar que la gent m’etiqueti com a director de drames familiars, però no m’hi considero. Tot i així, he de confessar que la propera pel·lícula que rodaré a França és un drama familiar. No se m’ocorre cap excusa [riu].

No pretenc dir que això sigui la realitat del Japó, ni tampoc tinc intenció de denunciar aquest tipus de situacions. El que és cert és que, potser en els darrers vint anys, el Japó ha dedicat cada vegada menys esforços a l’educació dels nens i els problemes socials que se’n deriven estan augmentant.

Suposo que vols dir pel·lícules neorealistes com El lladre de bicicletes, que m’agrada molt, però el meu punt de vista no anava especialment per aquí. El que sí que vaig parlar molt amb el director de fotografia és la manera de remarcar que, tot i retratar una família pobra, hi volia moments de bellesa.

No sé per què les meves pel·lícules són tan acceptades i enteses a l’estranger. M’agradaria que m’ho expliquessin.

A la majoria de les meves pel·lícules hi apareix l’altar budista familiar, que és un concepte diferent del Déu cristià. És un altar on es resa davant els avantpassats, i sempre em pregunto fins a quin punt s’entén. I al contrari, la part més difícil de comprendre per als japonesos de la cultura occidental és tot el que té a veure amb la religió. Les metàfores religioses els passen completament desapercebudes. Jo mateix que no sóc especialment religiós tinc moltes coses interioritzades, com pensar que potser els teus avantpassats t’estan mirant des de l’altre món. Potser ho poses a les pel·lícules de manera inconscient, i els japonesos ho entenem, mentre que a Occident no. Però veient el resultat de les meves pel·lícules, crec que la gent les entén bé en general.