“Vaig començar a doblar Julia Roberts en la seva segona pel·lícula”

Sempre he diversificat la meva feina, i sempre dic que tinc el doblatge, que és com casa meva. Tinc sort, és una feina que em resulta no pas fàcil però sí còmoda, i sempre m’omple. És una passió, i quan t’agrada una feina això és important.

Difícilment, si no tens una part d’actor, podràs fer una carrera completa com a doblador. Estàs doblant actors que fa mesos que es preparen per fer una feina, la teva és la d’un imitador que ha d’intentar respectar al màxim, dins de les diferències que sempre hi ha, com l’idioma; has d’agafar l’essència, els gestos. Crec que és una feina d’actor.

Sí, vaig començar amb Julia Roberts a Magnòlies d’acer, la seva segona pel·lícula, i a partir d’aquí sempre l’he doblada.

El director fa la seva proposta, i en aquest cas és la major la que decideix si ets l’apropiada o no. Si veuen que alguna cosa no funciona es torna a repetir amb una altra persona; el director es pot equivocar, encara que no és habitual, perquè quan et proposa ja pensa que pots fer aquella feina.

I també Annette Bening, l’adoro, m’encanten totes. La Benning és meravellosa, la vaig doblar per primera vegada a Bugsy, que va ser on va conèixer Warren Beatty.

El meu premi seria que ens paguessin millor.

No s’assemblen gens. Com a actriu de doblatge has d’intentar anar al seu to, puges la veu, o la baixes, és molt important quan estàs doblant una pel·lícula matisar absolutament el personatge que tens al davant. Si ara em demanés que fes la veu de qualsevol d’elles, no ho sabria fer perquè jo no poso una veu, doblo l’actriu que tinc al davant, entro en el personatge i en el to que està donant-me, que mai és igual. El que intentes és assemblar-te el màxim al que tens davant.

Passa el mateix que quan estàs rodant una escena de sexe al cinema, tens un ull en el teu company, un ull en tu mateixa per veure com poses la cara perquè la càmera t’agafi, i al mateix temps estàs pendent de l’equip que hi ha allà. La ment està treballant, són escenes molt conscients, estàs explicant una història, el teu cap està pendent de mil coses, has de saber com besar el teu company per no tapar-lo i per no tapar-te perquè l’escena quedi neta, estàs controlant mil coses, i quan estàs gravant, en doblatge, també has de controlar-ho tot, com ella fa el gemec, com diu t’estimo, on fa un gest, tot és feina, i amb la tècnica, o amb el treball previ, saps el que cal fer perquè allò arribi a l’espectador i sembli sincer.

Ricard Solans, ens ho vam passar meravellosament bé, en Ricard és un mestre i treballar amb els mestres sempre és un plaer, ell és mes gran que jo i sempre serà el meu mestre. En aquell moment jo era una novella, feia tres anys que havia començat a fer doblatge, imagineu-vos la passió que vaig posar en aquell personatge, estava entregada al màxim.

És molt complicat, en aquest país no està valorada aquesta feina com ho hauria d’estar, al teatre estan pagant uns preus que fan riure; a les sèries, si no és que tinguis un paper de protagonista, no tens una continuïtat en la feina; per tant, no pots deixar res, suposo que si ara volgués fer teatre hauria de llevar-me a les sis del matí per entrar a les vuit a l’estudi, perquè aquesta feina no em permet viure d’una sola cosa, i això és una gran pena. Vaig haver de dir que no a una oferta de teatre per fer doblatge, no em veig amb forces per dur aquest ritme.

Des de la vaga del 1992 no ens apugen els preus i, de moment, sense possibilitats de poder negociar; som un col·lectiu al qual ens costa molt significar-nos perquè ens hi juguem la feina. Tot plegat és molt complicat.