Nascuts entre la Jonquera i Constantí
Oriol Rodríguez reconstrueix la història del rock català en el llibre ‘Tocats de l’ala’, l’aproximació més profunda feta mai sobre aquell fenomen
El llibre és una història oral feta amb entrevistes a una seixantena de músics i gent del sector
“En un altre país, un moviment com aquell ja tindria una bibliografia extensíssima”
El 1988 va ser l’any dels debuts de Sau i Sangtraït i el 1989, dels de Sopa de Cabra, Lax’n’Busto i Els Pets. Trenta anys, doncs, donen prou perspectiva per dedicar al rock català l’anàlisi més profunda feta fins ara: Tocats de l’ala, un llibre en forma d’història oral elaborat per Oriol Rodríguez i publicat per Contra que reconstrueix aquell fenomen sense ignorar aspectes com ara les no sempre cordials relacions entre les bandes o el menysteniment generalitzat amb què la premsa de Barcelona va tractar el rock català. El llibre, que s’inspira per al títol en un dels versos més populars de L’Empordà, de Sopa de Cabra, s’ha construït a partir d’una seixantena d’entrevistes i no únicament dona veu als quatre grups que, el 14 de juny del 1991, van protagonitzar al Palau Sant Jordi el concert més multitudinari celebrat a Europa en un recinte tancat (Sau, Els Pets, Sopa de Cabra i Sangtraït), sinó també als que, per la popularitat que tenien aleshores, també hi podrien haver actuat (Lax’n’Busto i Tancat per Defunció); als que, uns anys abans, van deixar el camí ben aplanat perquè tot allò explotés (Duble Buble i N’Gai N’Gai); als que, per sort o desgràcia per a ells, se’ls va penjar l’etiqueta de ser un “grup de culte” (Umpah-Pah i Kitsch), i als que, a finals dels anys noranta, van irrompre en uns moments en què el rock català com a moviment –sobretot a partir de la mort, el febrer del 1999, del cantant de Sau, Carles Sabater– ja perdia pistonada (Glaucs, Whisky’ns i Gossos).
“En un altre país, un moviment com aquell ja tindria una bibliografia extensíssima”, assegura Rodríguez, que, amb catorze anys i com a seguidor, especialment, de Sopa de Cabra, va ser un dels 21.104 espectadors d’aquella nit al Sant Jordi. “És un dels fenòmens culturals més importants que hi ha hagut a Catalunya en l’últim segle i, si avui dia, hi ha una escena musical tan potent és, en bona mesura, gràcies al rock català. Va deixar, amb L’Empordà [Sopa de Cabra], Boig per tu [Sau] i Bon dia [Els Pets], un cançoner que tothom reconeix i va fer possible que, d’aleshores ençà, els grups ja no haguessin de justificar-se per cantar en la seva llengua.”
Escena subvencionada?
El llibre recorre també a periodistes, mànagers i editors discogràfics per reconstruir una història que, segons Rodríguez, tots tenien ganes de rememorar. “El rock català, en segons quins àmbits, va ser tan menyspreat que molts han vist en aquest llibre una oportunitat per explicar-se amb més detall o per combatre tòpics com que va ser un moviment subvencionat”, apunta l’autor, que tanmateix va rebre un no com a resposta quan va demanar parlar amb músics catalans d’expressió castellana com ara Loquillo i Miqui Puig, assenyalats en el llibre com els responsables, en aquella època, de propagar la cantarella que el rock català estava subvencionat. “La Generalitat, en efecte, va crear importants ajudes per rodar videoclips, ja que Xavier Bru de Sala [director general de promoció cultural del govern català entre el 1988 i el 1991] estava convençut que, en temps de la cadena MTV, eren una gran eina. Umpah-Pah van anar a gravar a Jamaica i Sau a Nova York, però els músics, directament, no van veure un duro. És una controvèrsia amb força mala llet, ja que molts, de fet, expliquen en el llibre com es van arribar a endeutar per pagar-se el primer disc. A Madrid, la Movida va tenir moltes ajudes i, a l’Estat francès, d’altra banda, ningú no discuteix que es destinin esforços a promoure els seus artistes.”
Tocats de l’ala, d’altra banda, destapa alguns secrets sotto voce de l’escena, com ara la rivalitat entre els dos cantants més desitjats per tota una generació (Gerard Quintana de Sopa de Cabra i Carles Sabater de Sau) i les topades entre Pep Sala (Sau) i Lluís Gavaldà (Els Pets) amb motiu del concert en homenatge a Sabater, l’any 1999. “Em pensava que imperava un gran esperit de germanor, però ara he vist que no era exactament així”, diu, tot somrient, Rodríguez, que, tot i la diversitat de procedències (Sangtraït eren de la Jonquera, Sopa de Cabra de Girona, Sau d’Osona, Lax’n’ Busto del Vendrell i Els Pets de Constantí) i estils (del heavy al reggae), no dubta a qualificar el rock català com “una escena”. “Cal entendre que eren músics que, amb poc més de vint anys, van tenir un èxit aclaparador. Que existissin rivalitats per ser el més guapo, tenir el major número de bolos o ser el més rocker de tots, però, és comprensible, i el temps ha guarit moltes ferides.” L’autor tampoc passa de puntetes per la cara més salvatge de l’escena: “Feien gires molt dures i, a cada poble, els oferien de tot. Per descomptat que va existir el mite del sexe, drogues i rock- and-roll!”
S’incideix, també, en l’escassa passió que van generar aquells grups entre la premsa de Barcelona (“consideraven els referents de grups com ara Sopa de Cabra com a anacrònics”), però, en canvi, se subratlla el paper determinant que hi van jugar les ràdios locals. “Van ser els principals altaveus, ja que les emissores estaven dirigides per gent jove que escoltava aquelles bandes i que, en molts casos, estava després en les comissions de festes, des d’on proposaven contractar-los. Als grups, a més, els muntaven gires brutals per ràdios, fins al punt que, en un dia, i de poble en poble, podien arribar a fer fins a quinze entrevistes.”
Més de 300 pàgines, en total, per entendre millor un fenomen amb força més incidència, segurament, de la que històricament se li ha atribuït. “Som un país petit i sovint tenim vergonya de les coses que fem”, lamenta Rodríguez. “Aquells grups, per a mi, i crec que també per a tota una generació, van ser la porta d’entrada cap al món del rock.”
Més de trenta anys als escenaris
Tot i que la mort del cantant de Sau, després d’un concert a Vilafranca del Penedès, va marcar el final simbòlic del rock català, una part important d’aquells artistes segueix en plena activitat. Sopa de Cabra, després de retornar, l’any 2011, amb un seguit de concert multitudinaris, va publicar, l’any 2015, un nou disc d’estudi i, fa només unes setmanes, deixava testimoni en CD de La nit dels Sopa que van protagonitzar l’any passat a Girona. Els Pets, l’únic dels quatre grans del rock català, que mai no ha deixat de funcionar, va publicar, a l’octubre, el seu dotzè disc d’estudi, Som. Els de Constantí van guanyar-se el beneplàcit d’un sector de la crítica que els havia menystingut a partir de Sol (1999), quan el rock català com a fenomen començava a ser cosa del passat. Sau, després de la mort de Sabater, mai no tornaria a l’activitat, però, aquests últims mesos, un projecte anomenat Sau30 –Pep Sala amb altres músics i l’equip tècnic de la banda– ha estat de gira arreu del país. Sangtraït es va dissoldre l’any 2001, però dos dels seus membres comparteixen el grup Los Guardians del Pont. Lax’n’Busto, finalment, sense cantant després de la marxa de Salva Racero el 2017, mai no ha deixat de tocar i, en breu, gravarà un nou disc amb diferents veus convidades.
