Preciós univers que flota

A Nu, res té un significat concret però la seva acumulació esdevé catàrtica, absorbent. Els textos que es pronuncien ajuden a baixar a terra aquesta peça de concepció molt aèria, imaginativa, carregada d’imatges. No es caracteritza, precisament, pels salts mortals, però les accions sempre juguen amb l’equilibri i amb una imatge molt surrealista. Amb una estructura de llums que es mou a diferents alçades i QUE fa l’efecte que els elements flotin per sobre del teatre. És un univers eteri.

Aquest Nu ha de ser un espectacle que volti molt. Ho mereix. Des que l’Ateneu Popular de Nou Barris encarrega els projectes a creadors (van començar l’any passat amb David Climent de loscorderos i el seu fantasiós i fosc alhora Soterrani còsmic) es busca un espectacle vistós, amb molts d’elements de circ però que respiri una dramatúrgia més complexa. Quim Giron s’ha despullat del tot. Ha arraconat el seu món més fosc d’Animal Religion (Sapiens Zoo 2017) i s’ha alineat amb la llum desinhibida i sorprenent de Fang (2017) i Chicken legz (2014). Quim Giron fa molt poques verticals. Es decanta per la part més bèstia, la dels cops al cap (proveït d’un magnètic casc de moto vermell). Amb les proteccions de motorista de trial que també ha portat al bosc de Sant Eloi de Fira Tàrrega (Ferida, 2016), construeix un comportament ben estúpid, però divertidament clown. Aquest Nu parteix de la recerca i de trobar camins comuns. Per això la disciplina de suspensió de cabells es multiplica deixant-se penjar el micròfon o provant de fer volta subjectat per unes brides a terra. També l’estructura del pal xinés és volàtil. Sembla impossible sortir-se’n, però s’aconsegueix amb una acurada estèticaquest muntatge encarregat a Giron aconsegueix sorpreses similars a les de Garbuix (2015, dirigit per Guillem Albà), Aaart (2013, dirigit per Xavier Erra), Rodó (2005, dirigit per Leandre) o el mític Circus Klézmer (2004, dirigit per Adrian Schvarzstein).