Art

PATRICIA CARRASCO

DIRECTORA ARTÍSTICA DE L’ESPAI TACTEL TOORMIX (CA L’ALEGRE DE DALT, 55, AL BARRI DE GRÀCIA)

“Imagina’t que Barcelona digués: «Artistes del món, espais per a tots!»”

Malgrat tot, el circuit de sales alternatives que treballen l’art amb gran sensibilitat va creixent a Barcelona. Patricia Carrasco, bregada en idees valentes, ens parla de la seva nova aposta

Què és l’Espai Tactel Toormix?
Un espai de projectes interdisciplinaris. Tenim la galeria mare, l’Espai Tactel, a València, i aquí, a Barcelona, volem desplegar un programa més experimental. Toormix és una agència de brànding que ens ha acollit al seu estudi. No tenim una línia discursiva: som cinc persones decidint exposició a exposició. Creiem en l’efecte dels afectes. El món de l’art es teixeix de trobades casuals que es transformen en amistats.
Tot i dependre d’una galeria, aniran bastant a la seva.
Per a nosaltres és molt important el nostre context. Fito Conesa és un artista Tactel i, alhora, és un artista de l’escena local amb el qual jo fa temps que hi treballo. Perfecte: l’hem tingut a l’exposició inaugural –acabem d’inaugurar la segona, que ha comissariat Fran Ramallo–. Però, insisteixo, nosaltres no som pròpiament una galeria. No tenim la voluntat d’anar al mercat. Però si el mercat ve a nosaltres, benvingut. Això ens dona més llibertat.
Quins projectes exposaran?
Si som a casa d’algú que es dedica al disseny, lògicament ens hi imbricarem. Sempre intentaré que hi hagi majoria de dones artistes. I els meus quatre companys tenen interès en el tema queer. En totes les exposicions d’aquesta primera temporada –en farem entre cinc i sis l’any– el que volem és reflexionar sobre els límits de l’artista, què és i què no és art, què significa el treball col·lectiu...
Ja que ha tret la qüestió de l’art de les dones, permeti’m una reflexió: en parlem molt, però les programacions dels museus i dels centres d’art continuen sense tenir-les en compte.
Quan hi ha molt discurs i poca acció, tot continua igual. I jo soc una persona d’acció. La millor manera de donar suport a l’art fet per dones és donant-li un espai que el faci visible. A Tactel el tindran, tant si tracten del tema de gènere com no, perquè les artistes no només parlen de gènere.
Abans deia que el fet de defugir la galeria tradicional li dona més llibertat. Ho pot raonar?
A mi el model de galeria tradicional em sembla fantàstic, perquè et permet viure a tu, el galerista, i a l’artista. Però a nosaltres encara ens queda camí i el volem fer amb altres coses. El mercat et demana unes medalletes per poder tenir-hi accés. Ja les aconseguirem. Però, mentrestant, ens divertirem.
Moltes galeries ja no rutllen amb els vells patrons.
Però moltes sí. La funció d’una galeria és vendre obres d’art, encara que sovint ho vulguem disfressar. La meva mare ho té clar: “La meva filla ven quadres.” El problema és que ni els uns ni els altres no trobem la manera d’atreure públic. És general: mira les xifres del Macba i veuràs l’alt percentatge de visitants estrangers que té. Tots ens hauríem de qüestionar més el que fem per ser lleugerament –ja no dic molt– més interessants, o ens morirem. I això no s’aconsegueix posant banderoles.
Vostè ni ven quadres ni té galeria al solemne Consell de Cent.
Per començar, Consell de Cent ja ni existeix. Hauríem de parlar de Trafalgar. Ja ho vam estudiar, amb Tactel, d’instal·lar-nos allà, però... no m’hi veig, no. No em connecta. Dit això, no som elles, les galeries tradicionals, i nosaltres, els espais independents. Tots som necessaris.
Li van les aventures arriscades, com La Encantada, la galeria més petita que hi ha hagut mai a Barcelona, en un local d’11 m² dels Encants Nous.
Em vaig quedar embarassada i vaig haver de triar: la nena i el que em dona menjar, una petita agència de comunicació. Amb La Encantada vaig facturar 5.000 euros durant els seus tres anys de vida. Aquesta és la trista realitat. Que no em derrota, però. La Encantada tornarà. Tinc una alerta a Fotocasa que m’avisa quan queden botigues lliures. A les galeries Maldà també s’hi podrien fer grans coses! Hi ha una quantitat d’espais infrautilitzats a Barcelona... Imagina’t que l’Ajuntament digués: “Artistes del món, espais per a tots!” I per un cost mínim! Però si jo pagava 150 euros al mes de lloguer als Encants...
És difícil fer viables aquests projectes alternatius.
A Barcelona molt. Em diuen: “Doncs demana subvencions.” I no, la meva llibertat és sagrada. Em lligaria a coses amb les quals no vull estar lligada. Soc una dona d’acció, i en l’acció hi ha errors, és clar, però és que jo reivindico el dret a equivocar-se per poder avançar.
Què li passa al nostre sistema de l’art? Per què descuidem tant la seva base: els artistes?
El circuit consumeix els artistes joves molt ràpid i després els deixa a la seva sort. Les galeries fan el que poden. I les institucions privades déu n’hi do. Tots podrien, i podríem, fer més, però aquí el principal problema és el sistema públic, que ens té del tot abandonats.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia