“Apel·lo a les sensacions i emocions”

Sí. He estat a totes les projeccions que he pogut i a la major part, per no dir el 100%, la gent s’ha quedat al col·loquis a escoltar, a fer preguntes i compartir sensacions que li ha provocat la pel·lícula, que tenen a veure amb vivències, records propis que els ha despertat. Per a mi és molt important, sempre penses que t’agradaria arribar a la gent i moure coses al seu interior, i va succeir. Això és el símptoma més important que la pel·lícula s’està entenent a un nivell profund.

M’agradaria que qui la vagi a veure estigui molt disposat a sentir una vivència, una experiència que el porti per diferents llocs, que hi vagi com si fos una nova experiència vital. He articulat una pel·lícula que apel·la als sentits, a una forma de narrar que no passa per les trames i l’acció més ortodoxes, sinó per les sensacions i les emocions.

Sí, feia molt temps que era a Barcelona i volia fer alguna cosa que fos propera a mi, retrobar-me amb aquest espai matern. Per això vaig anar a Galícia. Volia parlar de l’absència, i la pel·lícula s’obre amb la desaparició de la protagonista, l’Alba. En aquest context, volia plantejar la pregunta de què passa quan algú desapareix. Se’n va? Es transforma? Aquest buit pot donar peu a moltes coses. Volia posar el focus també en dues qüestions molt presents al llarg de la pel·lícula. La nostra percepció de la vida i de la mort és lineal, com un transcurs, un moviment que es pot veure finalitzat per la mort, però a Galícia la mort es pot entendre no com un final, sinó com un nou estat, una transformació, un canvi. Això porta implícit allà una concepció del temps molt més trenada, com si passat, present i futur puguin succeir ara. Intento plasmar aquesta idea de cruïlla de temps.

Sí, m’interessa també molt la qüestió del mite, com a dia d’avui, encara, necessitem els mites per comprendre el món, ho tenim més integrat en nosaltres del que creiem. Estudiant cinema o literatura veus com seguim parlant dels mateixos temes i utilitzant les mateixes estructures narratives que els grecs. Hi ha tota una forma de narrar vinculada a la creació dels mites que m’interessava molt en l’àmbit quotidià, familiar, matern. He intentat retratar allà una possibilitat d’apertura cap a un espai màgic, fantàstic, que és la característica principal de la pel·lícula. A la realitat, almenys a Galícia, pot succeir fàcilment que estiguis en una conversa de sobte pot tornar mística, espiritual o fantasiosa, i entres a uns nivells molt esotèrics, mitològics. He volgut traslladar a la pel·lícula la naturalitat d’aquests dos universos que es poden trobar a la vida.

Totalment, sovint sentia que era l’últim testimoni de moltes coses que estaven passant allà. De fet, hi ha gent que apareix a la pel·lícula que ja s’ha mort. Veus que allà hi ha un món que s’acaba. Una muntadora com jo, Julia Juaniz, em deia que aquesta pel·lícula d’aquí a cent anys serà un tresor, un testimoni d’un temps que mai més existirà.