Marihuana maligna

Després de consagrar-se amb El abrazo de la serpiente, pel·lícula amb una gran força que narra dues històries esdevingudes en temps diferents en un lloc de la selva amazònica on la recerca d’una planta curativa deixa pas a la febre per aconseguir cautxú, el colombià Ciro Guerra comparteix amb Cristina Gallego la direcció de Pájaros de verano, amb la qual aborda com va començar el narcotràfic al seu país, als anys setanta del segle passat, i com va devastar les comunitats indígenes. Si El abrazo de la serpiente fa present els efectes de la necessitat de cautxú per part de l’exèrcit nord-americà durant la II Guerra Mundial, en relació amb Pájaros de verano podria dir-se de manera simplista que la culpa va ser dels hippies, que, per assegurar-se el consum de marihuana, van convertir uns agricultors modestos en traficants amb grans plantacions. Tanmateix, el film no és precisament simplista, de manera que mostra de manera clara, però també complexa, com un col·lectiu humà es destrueix quan el diner fàcil esperona la cobdícia, l’ambició i el desig de poder que duen a la violència.

Amb imatges poderoses, tan belles com crues, una concepció narrativa pròxima a la faula i una atmosfera de malson, Pájaros de verano exposa, a través de l’enfrontament de dues famílies wayúu per dominar el negoci, com la tradició s’esmicola i amb ella els vincles que creava en una comunitat. Hi ha l’ombra de Macbeth. Pot pensar-se que és un film de gàngsters a la colombiana. També hi ressonen elements del western. En tot cas, lluny de l’efectisme de les sèries sobre narcos, és una ficció amb personalitat pròpia que aporta un document antropològic.