La força de Teresa Pàmies

Ahir era dia de celebracions. O potser tot plegat era producte de les casualitats ben poc casuals de què havia parlat Teresa Pàmies en els seus articles: durant dècades va ser col·laboradora del nostre diari, al qual va mantenir la fidelitat fins als últims dies. Ahir feia set anys que la tenaç escriptora de Balaguer va morir. També és l’any del seu centenari i precisament servirà per fer l’Any Teresa Pàmies, és a dir, recordar, reeditar i, sobretot, rellegir un dels mites de la literatura catalana i, per què no dir-ho, de la història de Catalunya del segle XX.

En absència de la descartada consellera de Cultura Laura Borràs –que només va baixar a saludar–, a la taula de la roda de premsa van coincidir el director de la Institució de les Lletres Catalanes, Joan-Elies Adell; la comissària Montse Barderi i el narrador Sergi Pàmies, fill de l’escriptora i a qui ella es referia com “el poeta”.

Pàmies va estar senzillament brillant en l’exposició. Va recordar que en l’àmbit Pàmies “tenir pressupost era impensable” i va recordar el compromís amb el feminisme, el socialisme i el catalanisme d’una escriptora que sempre va ser rebel, fins i tot en la seva pròpia casa, “on depenia del dia si protestava més o menys”, va concloure Sergi. Així era la Pàmies: podia ser del partit però iconoclasta sense límits, una heterodoxa que podia protestar del diari però no deixar ni un dia de fer l’article, convertir-se en la gran contestatària de casa seva tot i tenir quatre fills. Les paradoxes continuen perquè tot i haver participat en el famós míting de la Monumental amb només setze anys, en companyia de Frederica Montseny i Lluís Companys, de repartir propagada del Bloc Obrer i Camperol de ben petita o de dirigir la revista de la Joventut Socialista encara adolescent, la sempre venerable Pàmies no va començar a publicar fins als 50 anys quan va tornar de l’exili gràcies al premi Josep Pla, que va signar amb el seu pare Tomàs Pàmies, Testament a Praga, el 1971. Fins a ben entrat el segle XXI, Teresa Pàmies va publicar una cinquantena de llibres, que tant els seus fills com la comissària no s’atreveixen a acabar de censar: “Poden ser 49, 50 o ves a saber”, va reblar Sergi Pàmies.

En una literatura molt marcada pels noucentistes, la força i el compromís de Pàmies la convertien en una rara avis. L’escriptora sempre va sentir-se menystinguda per l’escàs reconeixement de l’acadèmia. Per aquest motiu, el simposi va ser motiu d’orgull per al Sergi, tot i que no va perdre oportunitat per fer bromes o recordar que el seu germà Antonio li havia trucat des de Granada per preguntar-li si el simposi seria internacional: “Fem primer el nacional, i després ja ho veurem.”

Sergi Pàmies també va evocar l’actitud idealista de la Teresa o la lluita feminista tan present en molts dels seus llibres, així com la vinculació amb la família, sent pràcticament la primera que va escriure un llibre sobre la seva mare. També es va felicitar perquè el Grup 62 reeditarà aquest any: Gent del meu exili, Memòria dels morts, i Amor clandestí. També van posar èmfasi en els llibres editats recentment, com ara Quan érem refugiats (Sembra Llibres), Vacaciones aragonesas, (Xordica Editorial) i Si vas a París, papà... Diari de maig del 1968 (Tigre de Paper).

Fugint dels tòpics, mai dogmàtica, amb l’empenta que només poden tenir els de la terra ferma i amb una gran capacitat comunicativa que la va convertir en una líder d’opinió de la ràdio, Sergi Pàmies va recordar algunes anècdotes de la seva mare. Per exemple, quan unes feministes radicals van rebentar un acte de les feministes de sempre “llançant uns sostenidors a la taula on feien la xerrada”.

Cal dir que el vitalisme de la Teresa s’encomanava. També la capacitat de fabulació quan explicava històries, des de l’intent de resistència a la Bonanova mentre entraven els franquistes a la ciutat a qualsevol detall que li agradava d’un nen o d’un vell que s’havia trobat pel carrer.

Montse Barderi ha sintetitzat en el recull de premsa: “No volem que aquesta commemoració sigui només una oferta de propostes més o menys reeixides, més o menys seguides, més o menys conegudes, sinó que sigui una convocatòria oberta a tothom, a tots els que la van conèixer, la van seguir, la van llegir, i també a tothom que la vulgui descobrir ara, llegint-la i dialogant-t’hi avui. Us animem a muntar un recital, una obra de teatre, una taula rodona, a fer una novel·la gràfica o tot allò que vulgueu...” A part del simposi esmentat i de les reedicions necessàries, l’objectiu de l’any és que “Teresa Pàmies ens interpel·li des del nostre present, a través de la lectura de les seves obres. Unes obres que conviden a la reflexió, al descobriment del passat recent (i vigent) i a la mobilització; a la necessitat de posar límits al poder econòmic, a un capitalisme que ens aboca a la destrucció mediambiental, i que ella ja denunciava; a la necessitat de mantenir la dignitat, com a éssers humans, per molt dures i brutes que siguin les circumstàncies; a la importància de l’esforç personal per sobre dels desastres col·lectius”.

Llàstima que la Teresa, tan poc donada a homenatges, no pugui ser a molts dels actes programats. Estic segur que els omplirà de força des d’allà on sigui.