Sortir viu de l’aigua
El Sismògraf impulsa una quinzena de joves artistes per facilitar-los l’accés al món professional, com ara Ana Borrosa, que ha entusiasmat amb ‘Pinkfish’
Torus, amb seu a Catalunya, va sorprendre amb ‘Humanhood’, una peça plena de matisos
Fa milions d’anys que la vida va aprendre de sortir de l’aigua i es va adaptar a la terra. És un exercici que, des de fa un parell de mil·lennis, els humans també practiquen; una mena d’emancipació familiar per descobrir-se qui són i què faran d’adults. En el camp artístic, hi ha l’angúnia que no es tinguin els pulmons preparats per a la supervivència del talent, un cop sortits de les acadèmies. El Sismògraf s’ha sumat al Sâlmon i al Grec de Barcelona en el programa #FF90 per donar eines a la generació dels anys noranta (tots tenen menys de 30 anys). Són una quinzena de joves talents (vuit noies i sis nois), escollits per espais com ara El Graner i La Caldera. D’entre ells, només Ana Borrosa va compatibilitzar les sessions comissariades per Sònia Gómez amb l’actuació al programa del Sismògraf. Pinkfish (en sessió doble) va sorprendre per trobar una dansa molt coreografiada, fent humor negre de la preparació de natació sincronitzada i advertint que els cànons de bellesa son hipòcrites. Com són les coses: el 2016, el Sismògraf va incorporar aquesta pràctica esportiva com una de les modalitats de la dansa.
Aquest #FF90 és la repetició del que, fa set anys, va impulsar amb el Temporada Alta el Graner. D’aquell #FF80, avui ressonen noms com ara Pere Faura, Roser López Espinosa, Lali Ayguadé, Joan Català, Guido Sarli, Aimar Pérez Galí, Pablo Gisbert i Tanya Beyeler.
El Sismògraf és el festival estratègic més tranquil de tots els que sustenta el Departament de Cultura. Potser perquè és el més jove de tots. Però ja té garantits els plens en cada una de les sessions. El Sismògraf elabora uns itineraris de peces breus obertes al públic i que es mouen a molt poca distància. Probablement, reserven les peces del sentit de dansa més literal per al Principal. Dissabte, per exemple, va meravellar la companyia catalanobritànica Humanhood amb Torus, una peça molt coreografiada, que alterna les escenes d’intensitat amb les de gran desgast (que poden recordar Hofesh Schether) i amb una música rítmica, una il·luminació de grans contrastos (eliminant, pràcticament, la il·luminació frontal i reforçant la zenital i el fum per crear atmosferes). Al costat d’aquesta dansa de gran sensibilitat, també es prodiguen peces reivindicatives, com ara el D-Construction dels Dyptik, fent que el públic se senti impulsat cap a la tanca d’una frontera, amb les acrobàcies dels breakers més espectaculars. En contrast amb la peça contemplativa de Cratère nº 6899 de Gwendoline Robin. Només veure com l’aigua reacciona a polsim de purpurina, i sobretot a gel sec, que convertira el petit cràter al mig del sorral en un quadre de reaccions imprevisibles i sempre amb un silenci només trencat per les bombolles del que podria ser un volcà, reproduït en forma humana (que supera en grandària, però no en efecte, els de Katastrophe de l’Agrupación Sr Serrano). El Sismògraf també sintonitza amb noms consagrats, com ara el de Claire Ducreux, que revisita una peça anterior, ara amb Toni Mira. Busca una nova situació que trasllada el seu personatge tendre i fràgil a un espai de major vulnerabilitat. Però que no supera peces com ara Réfugiée poétique o En attendant l’inattendu.
Una invitació a congeniar, molt oberta
Ana Borrosa celebra que la invitació a participar en el #FF90 sigui molt oberta. Ella mateixa, per exemple, no ha pogut assistir a tots els moments de reflexió (labs) del Sismògraf, perquè preparava les dues sessions de Pinkfish. Participar és una invitació a conèixer, no a fer cap tipus de treball entre si. D’altra banda, Barroso admet que ja coneix alguns dels participants i que hi ha perfils que li poden anar molt bé per a futurs projectes: conèixer un director d’escena o un compositor musical pot ser una bona eina per garantir un futur professional. Ella, per ara, és resident del Graner tot aquest any. No sap on continuarà l’any vinent i no sap si podrà continuar en el programa, però la immersió en festivals com ara el Sâlmon, el Sismògraf (i el futur Grec) li seran útils. Sobre Pinkfish aclareix que la fascina la natació sincronitzada pel seu nivell tècnic, tot i que en qüestiona l’artificiositat. Passa com en molts altres esports, o en determinada dansa (somrient durant l’esforç), i reivindica la dona així com la llibertat i protecció dels animals (amb un final que és agònic).