Tots som com morts vivents

Fa gairebé un quart de segle, al 1995, Jim Jarmusch va presentar a Canes Dead man, una pel·lícula amb imatges fascinants en blanc-i-negre que, en un paisatge de l’Oest que du a una recreació particular del western, mostren un home (Johnny Depp) que transita amb una estranya calma cap a la mort que l’ha atrapat. Passat aquest temps, el més tranquil dels cineastes nord-americans ha inaugurat la 72a edició del festival amb The dead don’t die (Els morts no moren), pel·lícula a competició amb la qual revisa a la seva manera el subgènere dels zombis (o, si es vol, el gènere de terror amb una comicitat tan pròpia com rara) inscrivint-se en una tradició metafòrica, no exempta de possibles interpretacions polítiques, que, de fet, va encetar George A. Romero amb la referencial La nit dels morts vivents.

Si en la pel·lícula de Romero, els morts vivents entren en un supermercat, els zombis de Jarmusch persisteixen en el consumisme voraç de les seves vides, de manera que, també amb referències a l’addicció a les noves tecnologies i al culte a l’aparença, el director apunta que tots som una mena de morts vivents en aquesta societat consumista i uniforme representada en el microcosmos d’una petita població dels EUA. De fet, a través del comentari final d’un personatge marginal encarnat per Tom Waits, no només s’apunta, sinó que es fa explícit, potser fins i tot massa.

Tanmateix, tot i fer explícit un cert missatge, Jarmusch ho aborda amb un humor que, travessant tot el film, crea gags d’una gràcia desigual, com ho és, de fet, The dead don’t die, que va ser rebuda discretament en la projecció per a la premsa a la sala Debussy que va tenir lloc simultàniament a la sessió de gala inaugural a la Lumière. Potser el millor gag de la nit va arribar abans de la projecció per part d’un dels intèrprets del film, l’impassible Bill Murray, que, com va captar una càmera, va tancar les parpelles amb un gest de perplexitat mentre Alejandro González Iñárritu, president del jurat oficial del festival, feia un llarg discurs. Potser va fer-lo perquè no entenia les paraules en castellà del cineasta mexicà. Si va ser així i com altres, va tenir la sort de no entendre la retòrica buida de González Iñárritu, que, només de començar, va fer que molts enyoréssim la presidenta, Cate Blanchett, del jurat de l’edició anterior. En tot cas, la sessió inaugural va tenir el detall d’homenatjar la recentment desapareguda Agnès Varda, que també protagonitza el pòster oficial de la 72a edició.

Bill Murray, que encarna un policia perplex i cansat, és un dels actors de la troupe de Jarmusch que participen en el film. Altres són Sara Driver, esposa del director, que fa una divertida parella de zombis amb Iggy Pop, Adam Driver (el Paterson que aquí interpreta el policia Peterson), Tilda Swinton, que fa de samurai marciana després de fer de vampira a Only lovers left alive, i Tom Waits. Això fa que, a més de les cites i referències al gènere, Jarmusch realitzi una mena de picada d’ullet al seu propi cinema. Tanmateix, tot i que el film és simpàtic i que el cineasta persisteix en la seva tonalitat especial, ho fa sense exigir-se massa, amb menys inspiració i talent visual que en altres ocasions.