Treball precari
Ken Loach presenta a Canes ‘Sorry we missed you’, en què reflecteix les condicions laborals actuals, però forçant les situacions dramàtiques
El film acumula desgràcies i deshumanitza els ‘dolents’ fins a fer-ne una caricatura
No hi ha dubte que Ken Loach i el seu guionista, Paul Laverty, estan atents al desenvolupament de les condicions laborals i econòmiques, amb els problemes personals i socials que se’n deriven, de la classe treballadora en el món occidental. Una situació que aborden amb les seves històries ambientades en ciutats angleses com ara Newcastle, on transcorre Sorry we missed you, que es va presentar ahir a la secció oficial competitiva del festival de Canes. Si a I, Daniel Blake, amb la qual Loach va guanyar fa tres anys la seva segona Palma d’Or, mostra la precarietat d’un jubilat forçós a causa dels seus problemes físics, en aquesta nova pel·lícula presenta una família marcada pel fet que tant el pare com la mare han de fer una jornada laboral interminable que pràcticament fa que no puguin dedicar-se als seus dos fills, un adolescent rebel i una nena sensible, que, com anuncia el títol, els troben a faltar.
El pare es diu Ricky i la mare, Abby. Encarnats de manera respectiva per Kris Hitchen i Debbie Honeywood, un altre element que s’ha de reconèixer a Loach és el seu talent per triar actors i dirigir-los de manera que resultin absolutament creïbles. El cas és que no només les jornades de treball de Ricky i Abby són interminables. Sense contracte laboral, treballen a la intempèrie, sotmesos a les exigències de les empreses. Ricky treballa per a una empresa que reparteix productes comprats per internet: catorze hores diàries conduint una furgoneta i entregant paquets sota el control de la tecnologia moderna. Pel que fa a Abby, assisteix persones malaltes o amb problemes de mobilitat i procura establir-hi relacions afectives a contracorrent de les pautes definides per l’agència per a la qual treballa. Insisteixo que Loach i Laverty capten l’aire d’aquest mal temps en relació amb el món laboral i les condicions de vida de les classes populars.
El problema és que hi ha un moment a partir del qual en fan un gra massa i forcen les situacions dramàtiques, acumulen desgràcies i deshumanitzen els dolents fins a fer-ne una caricatura. Ho tornen a fer amb Sorry we missed you.
Molt diferentment, sense efectismes dramàtics, el documentalista anglès Lech Kowalski també reflecteix la precarietat del món laboral contemporani a On va tout péter, en què segueix la lluita dels treballadors d’una empresa francesa d’equipament automobilístic (GM&S) que, amenaçada de tancament a conseqüència de la deslocalització a la recerca de mà d’obra més barata, és comprada per una altra empresa, que, amb el vistiplau de l’administració, redueix la plantilla a la meitat. En aquest documental, presentat en la Quinzena de Realitzadors, Kowalski mostra una lluita condemnada a fracassar sense que aquells que la fan perdin la dignitat.
La història de dues dones a Leningrad
Mati Diop, neta del cineasta senegalès Djibril Diop Mambety, ha dut a la secció oficial del festival de Canes un film, Atlantique, que fa present el drama dels africans ofegats al mar en l’intent d’arribar a Europa en barca. Tanmateix, no ho mostra directament amb imatges que reconstrueixin una travessia infausta, sinó a través de la possessió que els morts fan dels cossos de les joves que resten a la costa africana. És així que allò fantàstic, en clau política, transfigura el realisme amb el qual en principi es narra la història d’un amor impossible.
La transició del realisme a allò fantàstic no es fa de manera prou convincent, però hi ha, a Atlantique, una força política i alhora poètica remarcable. Tanmateix, és a Un certain regard on s’ha projectat un film d’impacte: Beanpole, del jove director rus Kantemir Balagov, que, amb imatges de gran potència visual i basant-se en un text de Svetlana Aleksièvitx, explica la relació entre dues dones al Leningrad traumatitzat posterior a la Segona Guerra Mundial.
